Un camí de ronda perdut del tot: de Tamariu a des Tramadiu i Aiguablava

El mes d’agost de l’any passat, s’anunciava a la premsa comarcal que l’Ajuntament de Palafrugell havia rehabilitat la vella barraca de pescadors i un tram del camí de ronda d’Aigua Xelida. Un tram no massa llarg, és cert, uns 400 metres;  però, “algo es algo”, que diria aquell. I és que,  el camí que permet contemplar la meravellosa marina d’Aigua Xelida s’ho mereix. De fet, és una camí inconclús (o perdut) com bona part dels camins de ronda de la Costa Brava. Com ja he comentat alguna altra vegada (1), quan evoquem els camins de ronda del nostre litoral, sempre estem parlant de trams: de Llafranc a Calella, de Calella al Golfet, de Castell a la Fosca, d’Aigua Freda a sa Tuna, ...; o del que ara comentaré: del totalment perdut camí de ronda que sortia de Tamariu cap a Aiguablava, passant per Aigua Xelida i des Tramadiu. Aquest és un itinerari, gairebé imaginari, que jo faig sempre que puc: en alguns trams, passo pel camí de ronda existent; en altres, he de passar pels carrers urbanitzats d’Aigua Xelida, i, en alguna altra part, per zones tallades al pas o, inclús, un xic a la brutesca, pel mig del bosc. És un passeig deliciós, amb vistes sovint esplèndides, encara que l’esperit s’alteri per la inevitable presència de l’asfalt i de les abruptes finques que l’acompanyen.

S'Ajoc

De Tamariu estant, podem verificar la impossibilitat d’anar vorejant el litoral cap el nord, més enllà de la minúscules cales d’Aigua Dolça i dels Gòmbits. Hem d’anar cap al carrer de sortida de Tamariu cap a Aiguablava. Just agafant aquest carrer, a ma dreta es troben el carrer dels Pescadors i el carrer Aigua Xelida. Aquest darrer carrer no té sortida, ja que porta fins a l’entrada de la finca de Roca Rubia, propietat de la família Santpere, que ocupa bona part de tot el sector que mira cap a Aigua Dolça i sa Rubia, i responsable d’aquest primer impediment per a la continuïtat del camí de ronda, des de Tamariu. Agafarem, per tant, el petit carrer dels Pescadors, i pujarem per unes escales que ens porten cap el carrer de dalt, el tram final del carrer del Port de la Malaespina. Cal parar compte i no relliscar, ja que és habitual que els graons de les escales estiguin ben molls, tota vegada que pel seu costat desaigua part de la pluja del Puig la Trona. A dalt de les escales, a pocs metres a la dreta, trobarem unes altres escales – ara de fusta i terra -fetes sobre el mateix talús de la muntanya, que ens portaran  fins a un giravolt superior del mateix  carrer, des d’on seguirem cap a l’esquerra. A uns 50 metres, a ma dreta, es troben unes noves escales d’obra que marquen l’inici d’un petit corriol que, en un parell de minuts, ens portarà fins a un camí que enllaça a pocs metres a la dreta amb el carrer que volta per sobra la finca de Roca Rubia, el carrer de l’Illa Negre. Seguirem cap a la dreta voltant la finca dels Santpere fins a trobar, al final de la tanca, unes escales que, ara cap avall (ara toca baixar),  ens duran fins el carrer de sota, el carrer de l’Illa Blanca. Aquest carrer s’acaba aquí, a la finca d’en Rouco Rosso que, juntament amb un altre de més petita, acompanyen a la de Roca Rubia en l’ocupació total d’aquest sector del litoral cap a Tamariu. Aquí neix una nova escala que ens baixarà fins a s’Ajoc  i les Trones,  a l’inici del camí de ronda cap a Aigua Xelida.  Tot i que, recentment, l’Ajuntament de Palafrugell ha posat una barana d’acer inoxidable per donar un xic de seguretat, cal ser curosos el moment de la baixada: el pendent és molt fort, els graons dubtosos i la vista enlluernadora del mar blau sempre és una distracció perillosa.

el Castellet i el rec dels Gitanos

Ja a baix, en un parell d’ocasions, he mirat d’anar cap a la dreta, a veure si trobava un pas i l’antic camí de ronda per tornar cap a Tamariu; però, res de res: l’aventura és incerta, el terreny relliscós i el penya-segat de sota aconsella la prudència i fer marxa enrere. No s’hi pot passar, caldria una actuació decidida i contundent per part de l’Administració, per tal de refer el camí, fent respectar la servitud de pas en una zona que és de domini públic, tal i com diu la Llei de Costes, en aplicació de l’article 132.2 de la Constitució. El poder dels fets consumats, la incompetència i falta de recursos de l’Administració (Estat versus Generalitat versus Ajuntament?) i  la prevalença de la propietat privada per damunt de l’interès públic són arguments de mal guanyar.

Així que, a l’esquerra (sense segona intenció), cap al nord, cap a Aigua Xelida!

sa Bassa i punta des Quart

A pocs metres trobarem la primera entrada que ens deixa baixar cap el mar, amb les Trones i la Llar d’en Mayola, l’antic pescador de Palafrugell que feia en aquest solitari paratge les seves fregides de serrans i julioles acabades de pescar. Seguirem pel camí de ronda mig arreglat, passant per sobre del rec. A ma dreta, un nou baixant ens portaria fins a les roques del Castellet i el rec de les Trones o dels Gitanos (dit així per ser el lloc de bany preferit pels membres d’una família d’aquesta raça); però, per desgràcia, aquest baixant no ha estat arreglat i la natura ha recuperat la seva propietat, fent del corriol un perillós tobogan. Seguim pel camí. El Castellet tanca el brau roquisser i obre la porta de sa Bassa i la punta des Quart o d’Esguard. La dolça simfonia d’aigua de mar, llum i color ‘amalgamen amb la verdor humitosa que ve del puig la Trona i del puig Esperant-ses vinyes (on la poesia es fa nom de muntanya). I és en aquesta mena de mirador de sa Bassa, amb el constant i rítmic xiuxiueig de les ones, el lloc que ha marcat la inspiració i el cant del tenor Josep Carreras, en les seves tardes estivals. Després d’una petita pujada esglaonada arribarem, passant per la part alta de la punta des Quart i de les roques filonianes del Cap de Lleó,  al final d’aquest primer tram del camí.

l'Àvia Catalana amb l'escala de baixada

Ara el camí està barrat!, i cal voltar pel carrer de l’Illa Blanca per tal de seguir. L’ocupació del penya-segat per part de dues finques i la perillositat orogràfica, dificulten el pas. Això no obstant,  jo, sense dir res, salto la tanca i segueixo un estret sender amb molta cura. Les vistes sobre els espadats de l’Àvia Catalana (un altre nom, també inspiradíssim, donat a una roca, tot recordant a la Catalina Abrich (2), àvia tamariuenca molt popular entre els pescadors), on s’hi amaga una petita cova homònima, i sobre la cala Sorellera i la cova del Doll, són espectaculars. A mig camí es troba un perillós corriol, amb escala d’obra inclosa, que baixa fins el mar: com dic, el baixant fa basarda. En el punt en que el tram tallat del camí de ronda, torna a quedar obert, al damunt mateix de la cala Sorellera, és on el 15 d’agost de  l’any 2005 va tenir una caiguda fatal la Neus de la Fleca de can Jordi de Palafrugell. Molt probablement, la malaguanyada vaileta deuria ensopegar amb un vell trespeus de ferro - que encara hi ha clavat a terra - que en el seu moment aguantaria una tanca metàl·lica de seguretat. El que provoca l’abandó i la deixadesa!

la barraca de la platja Gran

Tot voltant per la part de baix de la urbanització Cala Nostra (dita també dels Metges, per haver estat promoguda pels integrants del Col·legi de Metges de Barcelona), s’arriba a les minúscules cales (n’hi diuen “platges”, amb una mica de facècia) d’Aigua Xelida i a les barraques (o no tan barraques) de pescadors (o no tan pescadors) que hi dormen: la platja de la Font, on abans hi brollava l’aigua tot l’any i on ara hi ha una placa recordant una dedicatòria d’en Josep Pla a l’Hermós, el solitari pescador que hi vivia (3); la platja Gran, amb la barraca restaurada que deia abans; la platja Petita o d’en Gotes (un altre pescador solitari); i les Aigües Mortes, amb la seva barraca. Tret d’uns pocs dies a l’any: pau i silenci. Contemplar, sentir, reflexionar o somiar, ... aturar el temps. Llum, mar, color i perfum. La vida tranquil·la, no cal res més!

un altre "barraca" a l'entrada de la platja Gran

Aquí, el gran roquisser de la punta des Banc, amb la cala Llarga i la cala Ventosa a la seva esquena, ens recorda el predomini mineral d’Aigua Xelida. Les roques, om si fossin tallades a pic, cauen verticalment sobre un mar sovint plàcid; impressionants estructures granítiques,  filetejades d’intrusions ferromagnèsiques, que configuren un perfil de contacte, terra – mar, esplèndid i singular. Molt i molt notable. Com assenyala el geòleg Jordi Carreras, a Aigua Xelida – i a Aiguablava -  hi predominen “els eixams de dics de lampròfirs de roques filonianes ...  excel·lent exemple de morfologia litoral modelada en roques ígnies ... és un valor patrimonial afegit” (4).

 El camí s’ha acabat; però, seguim!  

la cala Ventosa

Pel bell mig de la pineda buscarem i trobarem un altre notable fenomen natural, sa Roncadora. Autèntic guèiser natural, el seu titànic cant, quant hi ha temporal de llevant, és impressionant.  Anem amunt amb cura pel seu costat esquerra, fins arribar a dalt de tot de la pineda. Allà trobarem més espectacle: la vista llunyana del cap de Begur, i la més propera, espectacular i tendra alhora, de la cala Marquesa, amb la seva petita illa, l’anomenada Sagristia, amb la Catedral, el rec dels Arbres o sa Clavaguera, l’illot de sa Gavina, ... que donen refugi al seu paradís, el de les gavines (5). El pas segueix una mica assilvestrat per dalt del penya-segat, tot i que més o menys està marcat. Al final es veu el corriol de baixada a la cala, que és un xic difícil i molt relliscós (la pujada no tant). Hi ha, però, una corda de seguretat per facilitar el pas de la gent  més intrèpida.

sa Roncadora

I ara que?;  veus, ara altre cop ens hem quedat sense camí! 

Jo, habitualment, enfilo pel mig de la pineda, seguint el perfil del penya-segat de sobre la Sagristia, on es troba un difuminat corriol que, amb molta cura i poca pressa, porta fins al carrer de dalt, el de sa Roncadora. Més concretament, el corriol ens portarà fins al mirador, fet l’any 1975 per la família suïssa Hagenbüchle – Codoni, que mira cap a migjorn, sobre tot Aigua Xelida i fins al Cap de Sant Sebastià.  Seguim pel carrer, ara ja som el cap del carrer, el camí ja fa estona que no hi és. Ens ha quedat per veure no pas poca cosa: l’Ocellot, emblemàtic “taffoni”  de roca granítica, el mirador d’en Parals, els roquissers de la cala de Cabres, ... Les tres finques que s’aboquen sobre els penya-segats que coronen la cala ho impedeixen del tot, en especial la de la parella formada per l’escriptora Núria Amat i l’arquitecte barceloní Jordi Garcés que, malgrat les protestes de les associacions ecologistes Arítjol i Salvem el Crit (6) i les inspeccions municipals, han tancat el pas d’accés a aquests indrets tan emblemàtics de la costa, en un clar exemple de sentit de país i de sensibilitat (perduda).

cala Marquesa amb sa Gavina (al fons, el cap de Begur)

Així que, ara que fem? Estem en un cul de sac: el camí passava pel que ara és el jardí de les finques! El carrer, s’ha acabat! A l’esquerra, un horrorós ascensor extern a les roques ens torna a recordar el mal gust i la privatització del patrimoni natural. Quina pena! Tantes construccions, sovint horribles, que només aprofiten quatre potentats uns quants dies l’any.  Abans de la tempesta del 8 de març del 2010, resseguint la tanca metàl·lica de baixada de la darrera finca, encara es podia passar per un corriol que, passant pel damunt de la punta del Bisbe, duia fins a sobre dels penya-segats de la cala des Tramadiu, just sota les finques del final del carrer de la Punta des Mut, ja en el terme municipal de Begur. El corriol era tot el que quedava, en aquest paratge, de l’antic camí de ronda de Tamariu a Aiguablava. Després d’aquell temporal de neu i vent, ni això: plantes trencades, branques partides i pins caiguts arreu, han tapat definitivament un pas que abans només utilitzaven uns quants eixelebrats per anar a pescar a los roques. Ara potser ni això. La darrera vegada (el passat any 2014) que vaig intentar passar-hi, per trobar el baixant cap a l’entrada de la cova d’en Gispert, vaig haver de recular. No queda res de l’antic pas. A més, pel que s’endevina, antigament el camí seguia i passava per la part baixa dels jardins de les finques del carrer de la Punta des Mut,  que voregen des Tramadiu - la part baixa del puig des Comal d’Aiguablava-,  fins creuar el comal per la Font Toixona i seguint per la seva esquerra de la riera, arribar a la cala d’Aiguablava.

accés tallat cap a l'Ocellot i el mirador d'en Parals

Estem, en tot aquest tram fins a Aigua Xelida, davant un camí de ronda perdut del tot, i gairebé irrecuperable.

No tenim, doncs, gaires alternatives. Si volem seguir fins a Aiguablava i continuar gaudint del passeig i el paisatge, hem de recular pel carrer de sa Roncadora i seguir recte pel carrer Aneto fins a trobar el carrer de Canigó, primer, i el de la Selva, després; per anar cap el carrer de dalt de tot, el que voreja des Tramadiu pel damunt, el carrer Ripollès. El pas per la urbanització no és massa bonic, però les vistes, en especial les del tram de dalt de tot, paguen la pena.

Abans de recular, però, podrem anar a veure unes darreres  vistes  sobre aquest indret de la punta del Bisbe, i contemplar el mar, els penya-segats i altres estructures granítiques prou singulars en un mirador que l’ajuntament de Palafrugell va reconstruir recentment a la part alta d’una mena de garatge de la finca de l’ascensor, al qual s’hi accedeix a l’esquerra de l’inici mateix del abrupte corriol de baixada que abans comentava. Sembla com si el consistori baix-empordanès volgués compensar la seva incompetència (o incapacitat) administrativa, brindant una darrera oportunitat de gaudir del paisatge. 

des Tramadiu i Fornells

El carrer Ripollès volta el puig des Comal d’Aiguablava - que assenyala els límits dels termes municipals de Palafrugell i Begur - i es torna a trobar amb el carrer que fa de connexió viaria de Tamariu fins a Aiguablava i Fornells, anomenat ara de la Cova del Bisbe. La volta pega la pena: les vistes sobre el mar de llevant, el cap de Sant Sebastià, Aigua Xelida, el cap de Begur i, de manera especial, sobre des Tramadiu són més que espectaculars, fantàstiques. Són d’aquelles que es poden contemplar assentats tranquil·lament a casa, escoltant la música de Mahler, només tancant els ulls.

paratge del comal d'Aiguablava

Però, continuem. A partir d’aquí, tenim diferents opcions: si, en lloc de recular cap a Tamariu, volem anar cap a Aiguablava i fer alguna altra ruta, podem baixar pel mateix carrer de la Cova del Bisbe fins al final, per trobar la carretera GIP-6532 que ve de Begur; ja que, com he comentat abans, el camí que passava pel comal està desaparegut, tot i que, a mitja baixada a ma dreta, és pot trobar un corriol que porta fins a l’aparcament d’accés a la cala. Si volem tornar cap a Tamariu, el més agraït és baixar com si anéssim a Aiguablava fins a la cruïlla amb els carrers de la Cova d’en Gispert i de la punta des Mut; des d’on, a ma esquerra, hi trobarem les indicacions per tal d’anar cap a Tamariu o accedir a ses Falugues. 

Després d’una pujada sobtada, podrem agafar el corriol que neix aquí, al cim del puig de la Cala de Cabres, i que mira cap a Garbí, per tal de, seguint les indicacions, anar a trobar el GR-92 que ve de dalt de Begur fins a Tamariu. Si tenim temps, però, és recomanable pujar fins al cim de ses Falugues: la vista torna a ser excepcional, i els enormes blocs de pedra granítica destaquen en un paratge singular, erm, poderós i silenciós (a despit del vent). Aquí, podrem cercar i trobar les coves artificials, tot i que estan un xic amagades sota el segon pujol - el que té la senyera-, al vessant que s’aboca cap a Aiguablava. I també, des d’aquí, a ma esquerra, entre els dos pujols, es pot baixar per un petit corriol que porta cap els camps del mas Llord, sota el puig Montcal, per tal d’anar a trobar, després, el mateix GR-92. Cal, però, estar amatents: el corriol sovint es perd (tot i que hi han indicacions fetes amb pedres apilonades) i, si ha plogut recentment, el terreny, molt pedregós, es converteix en una pista de patinatge.

Aiguablava des de ses Falugues

En acabar, haurem fet una bona passejada, de dues o tres hores ben bones, segons l’itinerari i l’encanteri del moment. Haurem gaudit de la caminada i del paisatge; de la pau, la solitud i el silenci; del mar, de la vegetació, del bosc i la muntanya; de les roques, de l’aigua i l’oreig i la remor del mar; de minúscules i paradisíaques cales, i de barraques de pescadors i finques ostentoses. En definitiva, un meravellós passeig per un paisatge que, per bé que prou alterat, és dolç i abrupte, i que tenim a tocar de casa nostra.

(1)    – veure “Recuperem els camins de ronda de l’Empordanet”, en aquest mateix bloc

(2)    – veure “El perfil de la costa”, pg. 35, de Josep Castelló

(3)    – veure “Aigua Xelida, l’essència esvaïda de la Costa Brava”, en aquest mateix bloc

(4)    – veure “eixam de dics a Aigua Blava i Aigua-Xellida” de Jordi Carreras, a “Geozona-354”, de la Direcció General de Medi Ambient i Habitatge, de la Generalitat de Catalunya

(5)    – veure “Els racons de les gavines: cala Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat”, en aquest mateix bloc

(6)    – veure Vilaweb, del 2/8/2007