talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre, des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dilluns, 2 de novembre del 2015

De l’Estat-Nació a la Nació-Estat: el cas d’Espanya i Catalunya


Arrel de les eleccions europees del 2014, deien en Daniel Cohn-Bendit i Felix Marquardt: “ la nació-Estat s’està transformant en una estructura política obsoleta” ; i seguien, en la seva defensa d’un nou status polític per a Europa: “Les eleccions europees del  2014 no van a canviar Europa. Europa únicament  canviarà quan uns candidats polítics amb mentalitat europea,  en las eleccions per als Governs del seus països,  estiguin d’acord en delegar el poder a unes institucions veritablement europees” (1). La tesi que defensaven era, doncs, la necessitat de impulsar més i més la integració europea, la d’aconseguir un sistema polític més democràtic i representatiu, per tal de integrar de manera eficaç la complexitat social i política del continent, i d’aconseguir una govern més eficient i creïble. És clar que, per a ells, els actuals marcs i competències estatals ja no són eficients, ni necessaris. ni creïbles. D’una manera més matisada, el prestigiós economista francès, Thomas Piketty, diu, referint-se a la necessitat de la Unió Europea: “L’Estat-nació continua sent l’esgraó pertinent per modernitzar profundament nombroses polítiques socials i fiscals, ... però només la integració política regional permet projectar una regulació eficaç del capitalisme patrimonial globalitzat del segle que comença” (2)

I és que el món canvia, i els models polítics i els marcs estatals també. Perquè, l’Estat modern és un producte històric (3); un model polític que respon a unes necessitats concretes de l’evolució econòmica i social d’alguns països occidentals, impulsat de la ma d’una classe social concreta (la burgesia); un model  creat mitjançant el pacte i/o la imposició envers la unificació i integració dels mercats interiors i de les persones – nacionalisme econòmic i social-; i que, per tant, a noves correlacions de força en les relacions socials de producció cal respondre – des del poder – amb noves propostes polítiques i socials, per tal d’adequar-les a les noves condicions de producció i d’explotació capitalistes. És el cas, per exemple, del naixement de bona part dels Estats europeus occidentals, o de l’actual projecte europeu de la postguerra, des de  la CECA, passant per la CEE i fins arribar, amb totes les insuficiències i contradiccions, a l’actual Unió Europea.  
Més enllà del Regne Unit o de la pròpia evolució de les velles monarquies absolutes de França i Espanya, fou en el curs del segle XIX  quan el nacionalisme capitalista esdevindrà  la ideologia hegemònica necessària per a la consolidació d'aquest model d'estat, l'Estat-Nació capitalista; fou la doctrina unificadora entre les diverses classes socials, fonamentant-se, per fer-ho, en aspectes i lligams emocionals, afectius i irracionals, amb una identificació afectiva. Només així es creà l’Estat-Nació, com és el cas d’Itàlia (el 1861), d’Alemanya, (el 1871); per no parlar de Grècia (el 1830); i també, després, ja en el segle XX: de Polònia (el 1915), d’Irlanda (el 1922) ... En el cas de la vella Europa, encara en el curs el segle XX, han sorgit nous estats nacionals, ja sigui com a conseqüència de les grans guerres, o a partir del trencament de l’equilibri geopolític del període de la Guerra Freda, amb la desfeta del món soviètic.

Són doncs vàlides o contradictòries les dues tesis? Una, la necessitat d’aconseguir un nou marc polític europeu, que superi les limitacions que té el marc de l’Estat-Nació, que faciliti la vida social i política dels seus ciutadans/es; i, dos, l’oportunitat, vigència i permanència d’aquest Estat-Nació, com a marc de convivència adequat per a la seva ciutadania?

Un cop més, la dialèctica de la història se’ns mostra en tota la seva cruesa: en la mesura que, es fa necessari una nova estructura d’Estat supranacional, en el marc d’una nova arquitectura institucional a nivell mundial, que superi les limitacions dels vells Estats nacionals, de l’Estat-Nació, creix arreu la reivindicació per al renaixement o creació d’un marc estatal propi, la Nació-Estat, per part d’antigues nacions, pobles o comunitats, que aspiren a ser-ho.
És clar que només el temps i la història atorgarà testimonis  i raons. Vagi per davant que, és clar que, amb totes les gradacions que es vulgui, la millor manera d’administrar el “comú” és aplicant el que es coneix com el “principi de la subsidiarietat”; és a dir, per a cada tipus de política concreta hi ha un nivell d’Administració pública on aquesta serà més efectiva i eficient: el que pugui fer una municipalitat, un ajuntament, ... que no ho faci una regió o una administració comarcal o superior. La millor Administració pública és sempre la més propera al ciutadà/na.

Desenvolupant la primera tesi, tenim un marc europeu on la “Política”, en majúscules, està fent fallida davant les forces soterrades dels “mercats” financers. Aquella vella expressió marxista que deia que l’Estat capitalista no és res més que el Consell d’Administració de la burgesia, de la classe capitalista, sense deixar de ser certa, va donant pas a una realitat política on l’Administració pública es posa de genolls davant dels interessos del gran capital monopolista i financer internacional: és el viatge de tornada cap a “l’Estat mínim” dels lliurecanvistes i lliberals anglesos de finals del segle XVIII. Els Estats de la Unió Europea no tenen cap política econòmica, no tenen cap política monetària, ni cap política industrial pròpia i autònoma; de la mateixa manera que no les té tampoc la pròpia Unió Europea, i que les polítiques laborals segueixen el dictat del BCE i el FMI; i pel que fa a les polítiques fiscals i socials, cada Estat mira per on bufa el vent  i procura afavorir els interessos de les minories privilegiades que dominen el propi sistema econòmic. En un món cada dia més petit, on impera la immediatesa del capital i on els costos de distribució són cada dia menys importants, el cost de la producció esdevé fonamental. L’increment constant de costos del immobilitzat en el capital “fixe”, amb la disminució de la taxa de plusvàlua, s’ha de veure compensat per l’increment de la taxa d’explotació del treball, del capital humà. La justificació és la internacionalització de la economia i la competència global. S’ha passat de l’època del Imperialisme capitalista a una de nova  on el capitalisme financer i fiduciari globalitzat impera arreu. Cada dia les desigualtats de renda són més grans, cada dia la distribució de la riquesa és menys equitativa, anant a parar a mans d’una minoria més rica una major part de la renda mundial. El capitalisme ha deixat de ser promesa de progrés social i econòmic per esdevenir causa de una creixent desigualtat econòmica, social i ecològica. 

A nivell de l’Estat espanyol, com es tradueix tot això? Els ciutadans i les ciutadanes de l’Espanya actual, ni tenim Política a nivell d’Estat espanyol ni Política a nivell europeu. Quin és el nivell de Política que pot fer l’actual Estat espanyol? Fem un resum: política fiscal (injusta i opaca); política laboral (seguint els dictats comentats de la Troika); polítiques socials? ja sigui la sanitària, la de serveis a les persones i  a les famílies, o la educativa (afectades també ara per les limitacions dels dèficits pressupostaris imposades per la mateixa Troika); o la política exterior i de defensa (amb les limitacions del paraigües de l’Aliança Atlàntica i de la política de seguretat europea); o seran les competències en Seguretat i  Justícia (?), o en Foment, Obres Públiques i Infraestructures, sovint posades en qüestió per les pròpies  Administracions territorials de l’Estat. És clar que, sempre quedarà la política esportiva, de caire més patriòtic;  i la cultural, més virtual i folklòrica que real i plural. Les competències estatals són cada dia menors i més condicionades per directives i normatives comunitàries, sense que es vegin en claredat quines són les contrapartides en el seu control públic i democràtic.
Tot i això - desenvolupant ara la segona de les tesi abans esmentades -  encara l’Estat (en general), per les raons de subsidiarietat abans exposades, té un paper molt important a jugar en la vida ciutadana. Ara bé, això sí: ha de tenir una visió compartida del seu destí, ha de tenir una ciutadania que cregui en el seu paper, ha de tenir una acceptació majoritària de la població. L’Estat ha d’haver aconseguit, històricament, una integració social completa, creïble i compartida: una “identitat nacional”. Una identificació simbòlica basada (seguint la clàssica definició feta per Stalin) en una comunitat de vida econòmica, una cultura, una llengua, uns costums, una manera de fer i una psicologia comunes. L’Estat ha d’haver esdevingut una Nació.  Si no és així, el seu destí està limitat en el temps.

És aquest el cas d’Espanya? Repassem, ni que sigui a vol d’ocell, la nostra història: té Espanya una integració homogènia de les comunitats socials i polítiques que l’integren?  De Catalunya, d’Euskadi, inclús de Galicia o Andalusia? Un dels pressupostos de l’Estat-Nació és que aquest només existeix a partir de l’existència del sistema econòmic capitalista;  i això, a partir de la preeminència de la burgesia (mercantil, primer, i industrial, després) com a classe social hegemònica. És el que es coneix com a Revolució Burgesa. Revolució Burgesa i Revolució Industrial són els fenòmens contemporanis de l’Estat-Nació. Que ha passat a Espanya? Seguint la tesi d’Acosta Sánchez (4): si bé a partir de mitjans del segle XIX  ja es pot afirmar que la burgesia és la classe amb interessos dominants, és clar que el procés d’industrialització nacional es va fer de manera subordinada i capitalitzat per una burgesia exterior imperialista. La Revolució Burgesa a Espanya quedà capitalitzada per la vella burgesia agrària latifundista fusionada amb la vella classe feudal d’arrels aristocràtiques. I a partir d’aquí, el lliurecanvisme forani triomfà sobre el proteccionisme intern. Aquest és el drama de la burgesia industrial catalana que,  al llarg del segle XIX, va intentar que els seus interessos industrials fossin els predominants, va intentar modernitzar Espanya, catalanitzar-la, sense aconseguir-ho; donades les seves mancances  estructurals - com va posar en evidència en Jaume Vicens Vives (5)- i institucionals. Sense aprofundir en el tema del per què d’aquesta debilitat de la burgesia catalana, sí que cal recordar les constants reivindicacions dels representants (els Ferrer, els Bosch Labrús, els Güell,  ...) de la burgesia industrial catalana davant de les Corts i el govern de Madrid, fetes al llarg de tot el segle XIX. A títol d’exemple, deia en Joan Güell: “ ... si en lloc d’utilitzar els capitals ingressats a la Caixa de Dipòsits, i altres molt abundants obtinguts per la venda de bens nacionals, per a fomentar les indústries estrangeres, com s’ha fet; s’haguessin emprat en crear capitals nacionals a través del treball i de les indústries, fomentant la nostra producció i la nostra riquesa, i quan seria de diferent la sort d’aquest país, desgraciat no per les seves males condicions, sinó perquè se l’ha dirigit per un rumb oposat al que han seguit Anglaterra, França i totes les nacions que han prosperat!” (6).  Aquesta incapacitat i desencís de la burgesia industrial catalana fou recordada, de manera expressa, per un home de la dreta catalana, gens sospitós de cap mena de radicalisme, com era en Cambó, quan, a les Corts de Madrid, el 7 de juny de 1916, deia: “una de les manifestacions, senyors diputats, del problema català, del caràcter nacionalista d’aquest problema, és l’apartament més que secular de Catalunya de tota acció de govern a Espanya ... Demanem la sobirania ... “ (7). . I d’aquí, l’impossibilitat objectiva de que a Espanya es consolidés una democràcia burgesa real i estable.

A partir d’aquí, doncs, es posa en evidència que, malgrat el procés d’industrialització de finals de l’etapa franquista, el desenvolupament del capitalisme a Espanya ha sorgit prenyat de mancances i debilitats que fan que mai l’Estat espanyol s’hagi vist com a cosa compartida en comú. Per això, avui m’atreviria a dir que la Idea d’Espanya és una idea del passat. Ni Espanya monàrquica ni Espanya republicana; ni Espanya unitarista ni Espanya federal. Avui, en ple segle XXI, en un període de crisi estructural del sistema econòmic capitalista, on les crisis econòmiques van de la ma de les crisis polítiques i ecològiques;  en uns moments on l’idea d’Europa, com una fràgil cometa, també està en barrina, les nacions han de recuperar el seu paper per refer la història, refent els marcs estatals i cooperant activament per aconseguir unes institucions sectorials internacionals que defineixin de manera clara l’abast dels problemes mundials i el marc competencial i de poder institucional necessari per superar-los.

Obviant, tal i com hem fet al principi,  la confusió entre Estat-Nació i Nació-Estat de l’article  d’en Daniel Cohn-Bendit y Felix Marquardt, també un personatge com en Hans Morgenthau,  el vell ideòleg de la política exterior nord-americana, de la Realpolitik, de la Política del Poder i de l’Interès Nacional, percep les ironies de la història, la seva dialèctica. I així, quan parla del ressorgiment del nacionalisme a finals del segle XX, diu: “el ressorgiment del nacionalisme constitueix una paradoxa en una època en que les condicions tecnològiques requereixen institucions polítiques, militars i econòmiques que transcendeixen a la nació-estat” (8).  I és que els Estats-Nació sobrevivent s’hauran de complementar en el nou marc internacional amb les noves Nacions-Estat que reneixen o que es desenvolupin. 

Aquest és el paper fonamental del nou nacionalisme democràtic, pacífic i solidari (9). En uns moments històrics on el poder (polític) s’està dissolent, “... la integració supranacional només es farà efectiva paral·lelament a la igualació de les nacions, ...” en un procés que, com molt bé afirma Silviu Brucan (10), durarà molt de temps.

(1) – Diari “El Pais”, 4 de setembre del 2013
(2) – “El capital al segle XXI”, pl. 755-756, de Thomas Piketty
(3) – veure “Sobre l’Estat nacional i el nacionalisme”, de 5/03/2012, en aquest mateix bloc
(4) – “El desarrollo capitalista y la democracia en España”, pl. 26 i següents, de José Acosta Sánchez
(5) – “Industrials i polítics del segle XIX”, pl. 45-47 de Jaume Vicens Vives
(6) – “Examen de la crisis actual”, pl. 18, de Joan Güell
 (7) – “Catalunya en la España Moderna”, tom I, pl.71, de Pierre Vilar
 (8) –  citat per en Silviu Brucan a “La disolución del Poder”, pl. 32
(9) – “Los nacionalismes”, pl. 161 i següents, de Montserrat Guibernau
(10) – “La disolución del Poder”, pl. 339, de Silviu Brucan


dimecres, 30 de setembre del 2015

La “llarga marxa” cap a la independència de Catalunya


Bé, hem donat un pas més. Cap a on? El futur ho dirà. Com diu en Josep Fontana: “el futur és incert” (1).  Després de la revisió, a instàncies del PP de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, de les seves retallades en la sentència del 2010 i després del deteriorament del clima social arrel de la crisi econòmica de llarg abast, iniciada en els darrers anys, les veus que proclamen l’esgotament del model polític espanyol i el sistema de partits que va néixer amb la Transició no paren de créixer. Les dificultats econòmiques de les administracions públiques han posat en qüestió l’Estat de les Autonomies, amb creixents tendències recentralitzadores i amb retallades socials arreu. L’autogovern de la Generalitat es veu escanyat. La resposta política de la ciutadania ha estat sortir al carrer en senya de protesta, ja per una raó o per una altra, i, al mateix temps, a l’autoorganització col·lectiva en la defensa de les minses conquestes socials assolides en un “estat de benestar” sempre mínim. La resposta del govern de la Generalitat ha estat demandar més recursos sense perdre competències i més autogovern. 
Això s’ha traduït en la convocatòria en els darrers 5 anys de 3 conteses electorals al Parlament de Catalunya. I s’ha traduït, també, en una decantació cap a posicions independentistes de formacions polítiques, com ara Convergència, CDC, que mai havia contemplat. L’Artur Mas de fa 10 anys no ho era pas d’independentista. Ell mateix proclamava que això de la independència era cosa del passat. També, l’ex-president Pujol proclamava que “amb Espanya no hi ha res a fer”. Tota una expressió d’una voluntat col·lectiva que està impulsant el procés nacionalista.

Però, bé. Anem a comprovar com han anat les darreres eleccions. A partir del resultat electoral, podríem fer el següent quadre, que m’he permès ampliar amb el de les eleccions del 2012 i del 2010, per tal de fer-ne una millor valoració:

Parlament
27S-2015


25N-2012


28N-2010


Cens electoral   
5.314.913


5.413.868


5.363.688


participació
77,44


67,76

58,78


Vots
4.115.807


3.668.310


3.152.630



vots
%
escons
vots
%
escons
vots
%
escons
Junts x Si
1.620.973
39,54
62






CiU



1.116.259
30,71
50
1.202.830
38,43
62
ERC



498.124
13,70
21
219.173
7
10
CUP
336.375
8,20
10
126.435
3,48
3



Bloc independentista
1.957.348
47,74
72
1.740.818
47,89
74
1.422.003
45,43
72
C's
734.910
17,93
25
275.007
7,57
9
106.154
3,39
3
PP
348.444
8,50
11
471.681
12,98
19
387.066
12,37
18
Bloc unionista
1.083.354
26,43
36
746.688
20,55
27
493.220
15,76
21
PSC
522.209
12,74
16
524.707
14,43
20
575.233
18,38
28
UDC
102.870
2,51

















CSQP
366.494
8,94
11






ICV-EUiA



359.705
9,91
13
230.824
7,37
10
Bloc federalista
991.573
24,19
27
884.412
24,34
33
806.057
25,75
38


Pel que fa al cens, hi ha un descens de gairebé 100.000 habitants, respecte l’any 2012. Serà conseqüència de la crisi econòmica?

Pel que fa a la participació, puja gairebé 10 punts respecte a l’any 2012, i gairebé 20punts respecte a l’any 2010; la qual cosa evidencia el creixent interès de l’electorat, acabant amb l’abstencionisme diferencial (votar a les generals i abstenir-se a les autonòmiques) i l’anomenat vot dual (vot a CiU a les autonòmiques i al PSC a les generals). Si a l’any 2006 va votar un 56,04% de l’electorat i a l’any 2010 ho va fer un 58,78%, a l’any 2012 varen votar més de mig milió d’electors més que el 2010, un 67,76%, i el 2015 gairebé 450.000 més que el 2012.

Per tal de simplificar la lectura dels resultats electorals i fer-la més entenedora,  he fet tres blocs: un “bloc independentista”, que recull els vots, ara, de Junts x Si i de la CUP, mentre que a les eleccions anteriors, recull el de CiU, ERC i la CUP; tot i que, en les anteriors conteses electorals el vot a CiU no tindria el component independentista que té ara mateix. Un altre bloc, que denomino “bloc unionista” (o espanyolista) partidari de seguir amb l’actual model d’Estat, recull els vots del Partit Popular i de Ciutadans. I deixo pel final un tercer bloc, que denomino “bloc federalista”, on hi poso des dels “federalistes” del PSC-PSOE, als sobiranistes, ara, de Catalunya si que es pot , CSQP, abans de la coalició d’ICV-EUiA i el que queda d’Unió, UDC.

Pel que fa a la interpretació dels resultats, cal analitzar amb prudència l’evolució del vot del bloc independentista, parant esment, però, en el fet que abans del 2010, com deia abans,  el vot majoritari a CiU no era un vot independentista, sinó que tenia un clar component del vell  “catalanisme” regionalista i regeneracionista impulsat ideològicament, des de la fi de la dictadura, per l’ex-president Jordi Pujol. En els darrers anys, el pes ideològic d’ERC s’ha anat incrementant, reflectint-se també dins la coalició de Junts x Si, en la mateixa mesura que el perd CiU, amb el trencament de la coalició i la separació d’Unió. Queden lluny les majories absolutes de CiU, un 46,84% a l’any 1984; a partir del 1999, el declivi és constant: l’any 2003, estava ja al 30,94%, malgrat que, amb la crisi del govern tripartit, l’any 2010 s’havia recuperat un xic, arribant al 38,43%. Tanmateix, si l’independentisme d’ERC, després de l’ascens dels anys 2003, un 16,44%, i del 2006, un 14,03%, representava només un 7% a l’any 2010, i d’un 13,70% el 2012, el 39,54% dels vots favorables a la independència de Junts x Si visualitza una evolució espectacular de l’independentisme; que,  sumat al 8,20% de la CUP, fan que gairebé la meitat dels votants optin per l’opció independentista. 

De tota manera, però, malgrat que el número de vots s’incrementa en més de 200.000, donada la major participació, el tant per cent global queda pràcticament igual, del 47,89 al 47,74%. D’altra banda, i de la ma de l’actual i llarga crisi econòmica, també es dóna un increment molt important de l’independentisme d’esquerres de la CUP,  amb  propostes econòmiques, polítiques i socials més transgressores.  També la Candidatura d’Unitat Popular gairebé triplica els seus resultats electorals respecte els de l’any 2012.

Pel que fa al bloc unionista, queda clar que,  per raons que són evidents, el Partit Popular - que mai ha tingut massa predicament a casa nostra - segueix amb la seva línia descendent, perdent, respecte a l’any 2012, una quarta part de l’electorat, i arribant a uns mínims històrics; en tant que, l’altra opció clarament espanyolista, Ciutadans, agafa el relleu, ja sigui per la seva retòrica  regeneracionista o per la seva bondat mediàtica. Sens dubte són la gran sorpresa - no per esperada, menys sorpresa – de les eleccions: triplica gairebé el número de vots, i amb tota la prudència que es vulgui, penso que agafa vots del PP (de 150 a 180.000), del PSC  (de 40 a 70.000) i esgarrapa, també, algun vot de la coalició impulsada per  ICV-EUiA , beneficiant-se de la major participació. Guanya de l’ordre de 460.000 vots, passant de 9 a 25 diputats, gairebé triplicant el número de vots. En tant que bloc, el bloc unionista, retalla diferències amb el bloc independentista, gairebé 6 punts, passant del 20,55 vs. 47,89 de l’any 2012, al 26,43 vs. 47,74 actual.

Finalment, pel que fa la bloc que, per dir-lo d’alguna manera, anomeno bloc federalista, el PSC segueix amb la seva tendència decreixent, pal·liada en aquestes eleccions només per la personalitat del cap de llista per Barcelona, en Miquel Iceta: si a les eleccions del 1999 el PSC va aconseguir  el màxim històric del 37,85% del vot electoral, ara, el 2015, fa el seu mínim d’un 12,74%.

I, per la seva banda, la plataforma electoral, impulsada per ICV-EUiA, Catalunya si que es pot, integrada a més per Equo i Podem, no aconsegueix, ni de bon tros, els seus objectius: calca gairebé els resultats del 2012, però la major participació li fa perdre dos diputats. La rèplica a nivell de Catalunya de la plataforma municipalista “Barcelona en comú”, no ha reeixit: els aspectes socials de la candidatura han quedat en segon terme davant d’unes eleccions on l’electorat estava induït a valorar el marc estatal més adient; i on també, probablement, la presència mediàtica dels líders de “Podemos” no ha estat ben rebuda, deixant en segon terme el lideratge de la formació. 


A partir d’aquí, podem considerar que, efectivament, les eleccions autonòmiques del 2015 han estat un plebiscit? En la mesura que es donaven una pluralitat de candidatures es fa difícil fer una lectura estrictament plebiscitària, malgrat que, certament, en el desenvolupament de la campanya  s’ha polaritzat el sentit que havia de tenir el vot de l’electorat: independència per a  Catalunya, via Declaració unilateral d’independència –DUI – o inici d’un període de transitorietat jurídica i parlamentària;  permanència en el marc estatal de l’Espanya actual, amb poques variacions; i com a tercera via: reforma constitucional, en un sentit federal i/o convocatòria d’un Referèndum sobre el dret a l’autodeterminació. En qualsevol cas, les opcions no han variat tant com donen a pensar algunes interpretacions partidistes.

Bé, i ara què?

És possible i legítim, atenent els resultats electorals i la seva evolució, anar pel dret cap a la independència d’una manera, més o menys, immediata? Penso que no. Per què?

Perquè l’evolució del vot independentista, si bé és molt notable en termes estrictament independentistes, no ho és tan si ho valorem en un sentit més ampli, en tant que expressió de la clàssica voluntat del catalanisme de tenir alguna forma d’autogovern: 45,43% el 2010; 47,89% a l'any 2012; 47,74% al 2015. No s’ha arriba al 50% del vot, per molt que, efectivament es tingui majoria al Parlament, 72 diputats. I és que ja se’n tenia de majoria, abans:  74 diputats, des del 2012. No s’ha crescut. Però, és que, malgrat pugui haver-hi un petit  abstencionisme tècnic i que la participació sigui molt alta, en termes percentuals, aquest 47,74% es quedaria en un 36,83% del cens electoral. Malgrat que la victòria de Junts x Si sigui clara, en front hi ha un bloc unionista que representa un 26,43% dels votants, un 20,38% del cens i un altre bloc que, amb matisos, encara veu a Espanya com el seu referent estatal, i que ha tret un 24,19% dels vots, un 18,66% del cens electoral.

En un article de finals del 2012 deia que: “Avui per avui, es pot afirmar que la voluntat secessionista a Catalunya (Els partits d‘àmbit no estatal - PANE’s - menys ICV-EUiA) no va més enllà del 35% de la població (del cens electoral). Inclús, la voluntat que es produeixi un canvi en el model d’Estat (suma de tots els vots menys el PP, Ciutadans i UPyD, principalment) no aniria més enllà del 51,48% de la població amb dret a vot de Catalunya. Poca cosa és per un canvi tan important.”  (2). Los coses no han canviat tant. El vot independentista s’ha consolidat però el seu creixement és molt petit, mentre que es radicalitza el vot unionista i les terceres vies queden pendents d’altres conteses electorals (les generals, potser) i la bona voluntat dels governants de torn.

En qualsevol cas, la història no s’acaba aquí. Penso que la tendència històrica – arreu - va en la línia de la construcció de marcs estatals més propers a la ciutadania i al seu territori. En els temps de la globalització econòmica i la interdependència i la creixent osmosi cultural, penso que és fonamental que la gent, el poble, es reconegui a ell mateix. És l’hora de les nacions. Cal continuar treballant en aquest objectiu i seguir sumant voluntats per aconseguir-ho. Avui, un canvi en el marc estatal a casa nostra  només pot ser conseqüència de la voluntat molt majoritària de la població de Catalunya. El camí és llarg; però, sempre és millor sumar que dividir. I penso també que, malgrat que seria desitjable que es pogués fer un veritable referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, els resultats no serien massa diferents dels que he apuntat abans. Però, vaja, al menys deixaríem de tenir la condició de súbdits/es per tal de conquerir  la de ciutadans/es.

(1)    – “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, pl. 426, de Josep Fontana
(2)    – “Algunes lectures del plebiscit del 25N”, de 29-11-2012, en aquest mateix bloc