talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre, des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

divendres, 19 de setembre del 2014

Crònica de Quermany: un passeig per la història del paisatge

Cada any, el dia 11 de setembre, a Pals s’organitza una pujada a peu a Quermany. Perquè, per a molts veïns d’aquesta terra empordanesa  Quermany ha estat sempre un referent impertorbable, permanent. Quan hom té ganes de somiar, de desconnectar  de la feixuga realitat del dia a dia; quan es té el cap ple de cabòries, en aquesta terra abocada a la mar Mediterrània, un té diversos guariments: anar a rumiar a la cala Marquesa, o a sobre de la Roncadora; perdre’s pels corriols entre la cala del Cau i la Pedrosa; o anar a fer una breu cura de salut, com si fossis un Hans Castorp qualsevol, al pedregar de Quermany. Quermany és la nostra petita muntanya màgica. Una muntanya plena d’història, de vides passades, d’esforç i treball. I és que, on la memòria del historiador perd el fil del laberint, la imaginació del cronista aficionat troba un tresor perdut per sobrevolar-lo i eixir. Un tresor,  segons una vella llegenda popular (un munt de sacs de blat i de faves) amagat dins d’un antic castell (1), o dins d’una cova, amb una argolla a l’entrada (2), custodiat amb zel per un terrible drac, a la gola del qual els agosarats descobridors havien de llançar unes monedes per obtenir la clau d’accés a la galeria. Si no encertaven, el seu destí estava cantat. 
Quermany vist des del Pratgrau

Quermany ha estat sempre terra propicia el descobriment i el misteri, a l’amagatall i a l’esforç humà; ja sigui com a lloc de refugi davant d’una natura poc propicia, com ho fou en els temps en que la plana era encara un gran i insalubre aiguamoll, o com a lloc de defensa i dels primers pobladors d’aquest territori, com testimonien les restes d’un antic poblament indigeta a la part superior del Quermany Petit , segons les excavacions del doctor Miquel Oliva i d’en Joan Badia (3), i del Quermany Gros, un veritable “oppidum” (4), antiquíssim i envoltat de muralles i fossars, segons l’erudit de Begur, Josep Pella i Forgas (5). Muntanyes amb caus i boscúries per amagar-se i fugir de la justícia, com era el cas dels bandolers i dels contrabandistes, des de finals de l’Edat Mitjana; o bé, com territori explotat per l’home a la recerca de les seves riqueses forestals i, sobre tot, minerals. Per bé que erm i rocós, el paisatge de Quermany s’ha anat conformant amb el de la vida dels seus pobladors.
vista de Pals des del Quermany Gros

De manera esglaonada, el Quermany Petit, de només 114 metres d’alçada, i el Quermany Gros, des dels seus 221 metres, són la porta d’entrada, passant pel petit pujol del Constantic, al massís de les muntanes de Begur, amb les seves grans sorreres, terreres  i pedreres que s’aboquen a la plana i el mar. Situats a llevant de la vila de Pals i a l’esquena de Regencós, el seu perfil quasi volcànic contempla  discretament, des de temps ancestrals, a ponent i el sud, la plana baix-empordanesa i les Gavarres,  i cap el nord-est l’arc destensat de la platja de Pals i immobilitat permanent i plàcida de les illes Medes. És curiós, parlant de perfils, la important semblança que tenen, vistos des del mig del pla de Llofriu, amb el de les muntanyes Poues, situades a ponent, a l’altre costat de la plana i darrera d’aquest poble  i el peu de les Gavarres. I per bé que, conformen un paratge erm i rocós, com ens recorda el seu propi nom de Quermany (roca gran), és una terra suau i fràgil, exposada a la tramuntana, a la pluja i al foc (encara recordo amb tristor el gran incendi de l’any 1983 i el que cremà el Quermany Petit l’any 2008).
cim del Quermany Gros, amb la torre de vigilància

Ja sigui des de Pals o des de Regencós, diversos són els camins que s’enlairen cap a Quermany. Tres de principals des de Pals i un parell més des de Regencós s’enfilen ràpidament cap a dalt dels turons, fins a confluir en un únic tram final. Camins pedregosos, de mal caminar, plens d’esbarzers, matolls, mòdegues i gatoses, de manera especial pel cantó de Regencós i Pals; més frondosos i humits, amb pins, alzines, suros, arboços i brucs, per la banda de la riera de Quermany i els boscos de Can Pou. També, des del GR-92, que ve de dalt de Begur  i que passa a tocar el paratge de Can Pou de ses Garites i la gran finca del Mas Floris per seguir cap a Pals passant pels Masos, es pot agafar un dels camins que pugen a Quermany per les Mines d’en Bofill. Són camins que permeten gaudir de la vista de la plana, del mar, de la vegetació i del paisatge mineral; també del d’origen humà, que encara persisteix: de les velles i mig derruïdes parets de pedra seca;  de les boques d’entrada a les anomenades Mines Blanques o terrera d’en Bernat, pel canto de Regencós, o les de les Mines Negres o Mines d’en Bofill, per la banda de Pals; i també, de les restes arqueològiques  que es troben a dalt dels dos turonets (cisternes, sitges, molins, ... al Quermany Petit), i malgrat que alguns historiadors posen en qüestió les del Quermany Gros  i atribueixen les del Quermany Petit a la existència d’una antiga pedrera alt-medieval (6), d’on hauria sortit la pedra per construir la vila vella de Pals, s’han trobat nombroses restes neolítiques, de sílex i de ceràmica preromana que semblen indicar la realitat d’un assentament prehistòric. Sigui pel cantó que sigui, personalment, m’agrada fer una petita volta, pujar per un sector i baixar per l’altre.

El que aquí explico és un dels que més em plau. En poc més del que trigo en escoltar la setena simfonia de Bruckner (noi, això d’anar a caminar amb uns Walkmans sempre té un valor afegit) dono una bona volta pels dos  turons de Quermany,  gaudint del paisatge, de la música i de la història (ni que sigui en bona part imaginada).
xemeneia de Cal Torradillo

Sortint des del poble de Regencós, agafo cap a ponent pel camí del cementiri. Aviat puc contemplar el paisatge de la plana que, en un dia assolellat és una delícia. Darrera em queda la vista del poble, amb el seu campanar a mig fer - com tants d’altres a l’Empordà – (perquè serà?) i, abans d’arribar al cementiri,  gaudeixo amb la contemplació de la elegància de la xemeneia del que fou el forn de la bòbila de Cal Torradillo, record dels temps en que hi havia al poble de Regencós una notable indústria rajolera (7), amb 23 forns, dels quals avui només queden els de Borasera i Can Marc. Passat el cementiri, deixo a la dreta un dels camins principals que puja cap el Quermany Gros (avui no pujaré per aquest cantó), i segueixo fins a trobar un petit corriol que ressegueix la tanca del darrera del càmping Mas Patoxes, per anar trobar, més endavant, un camí secundari  d’aquell principal, que volta el Quermany Petit per la part de baix, fins arribar a la carretera C-31, a l’alçada de la rostisseria del fill de Can Padrés. Però, bé, no el faré tot aquest recorregut, a partir d’aquest camí secundari, agafo el segon trencant a la dreta (el primer té altres variants, i em serviria si anés directament cap el Quermany Gros)  que, per un camí molt pedregós (cal anar ben calçat) i força empinat, em porta en poc més de 10 minuts fins al cim del turó del Quermany Petit. 
restes de construccions prop del camí del Quermany Petit
Tota l’estona, he pogut veure pedres i més pedres, i parets de pedra seca, i restes de petites construccions que testimonien la progressiva destrucció, lenta però constant, per efecte de la pluja, del foc i del vent, de la història de la muntanya (encara que, gràcies precisament al darrer foc del 2008, ara es pot observa molt bé la gran quantitat de construccions enrunades que hi ha). Hi havia només boscos i pedreres per explotar?, hi havia terrasses de vinyes, oliveres i altres conreus mediterranis, com cal suposar? o hi havia, en el seu temps, també, un veritable assentament humà, com es podria pensar atès l’abundància d’habitatges? Al cim del Quermany Petit és veu, de manera nítida, l’acció de la mà de l’home sobre la natura mineral: sitges, cisterna, dipòsit, ... En qualsevol cas, l’humanitzat paisatge que es contempla, mirant cap el pla de Torrent, és d’una bellesa inoblidable. 
dipòsit al cim del Quermany Petit
Després, el camí enfila cap avall, cap a Pals, i en arribar a la part més baixa, davant del Mas Pericai, avui convertit en casa de turisme rural, agafo cap a la dreta, per anar a trobar la carretereta que va des de Pals cap el ara hotel del Mas Salvi. Aquí, el camí es divideix: a mà esquerra, el vial asfaltat creua la riera de Quermany per anar cap el sector del Mas Floris i el Mas Pou de ses Garites; cap el davant i cap a la dreta,  un parell de camins més s’enfilen, tal i com està indicat, cap amunt el Quermany Gros. Tots tenen diferents bifurcacions i corriols (la teranyina de camins i caminets de Quermany és considerable, i dona fe de la dilatada intervenció humana ), però a mi m’agrada anar recte, endavant, pel que sembla més planer, perquè em permet gaudir de la frondositat i la bellesa de l’entorn de la riera. En poc més d’un quart d’hora, seguint les indicacions que va instal·lar el Consell Comarcal del Baix Empordà, aquest camí, després de pujar una mica i d’agafar un desviament cap a la dreta, em portarà fins al paratge i a les Mines d’en Bofill
boca d'entrada a les Mines d'en Bofill
Aquestes mines, dites també Mines Negres pel color de les argiles fosques i pissarroses que s’hi extreien, són força estretes, perilloses i molt fondes. Les argiles s’utilitzaven per fer càntirs i altres atuells de ceràmica negra. Aquí, podrem observar l’efecte de l’actuació humana, amb les bocanes d’entrada a les mines, amb una petita construcció del que podria haver estat un petit moll de càrrega, els grans clots de les terreres, ... Algun cop he tingut la temptació d’entrar cap a dins de les mines, però he de reconèixer que sempre m’he fet enrere, l’espeleologia no és lo meu. 
boca d'entrada principal de les Mines d'en Bofill
Segueixo el camí. Ara s’enfila una mica més. Un giravolt cap a la dreta. Ara trobo un altre camí a la dreta que em portaria cap a coll entre els dos turons principals de Quermany.  No l’agafo, ja hi aniré a parar, amunt!  Arboços, brucs, marges de pedra seca, pins, ... camí aspre. En poc més d’un quart arribo gairebé a dalt de Quermany, on aquest camí que ve de Pals es troba amb el que puja des de Regencós. Dos minuts més i ja soc a dalt de tot. Aquí, una torre d’aguait per controlar els focs de la comarca ens indica que ja hem arribat al petit cim del Quermany Gros. Un paisatge de 360 graus per contemplar en un entorn de soledat, pau i silenci.  A llevant i al nord, la platja de Pals, el mar blau i serè,  i el perfil de les Illes Medes - que sempre sembla que flotin-, el Roca Maura i el Montgrí, en primer terme; i la badia de Roses, amb el Puig Pení, el Puig Neulós i el Canigó, l’inici del Pirineu, com a bell frontispici. Al davant i a sota, el Puig d’en Pou i les cases del Mas Tomasí; i els aiguamolls de Pals, amb  les bases d’en Coll i el pla cap a Torroella. I girant com les agulles d’un rellotge, les grans pinedes del Massís de Begur, amb Regencós en primer terme, el pla cap el Puig Calent i Palafrugell, amb Ermedàs i les pinedes de Castell i el Cap Roig, i Palamós i el mar, al fons. I si anem mirant, ja ara cap a garbí i cap a ponent, el Massís de les Gavarres, amb Mont-ras, Llofriu i el barri de la Barceloneta; per acabar, més a la dreta, amb el pla de Torrent , Sant Feliu de Boada, Palau-sator, ...  i Pals. Instants de felicitat per recordar, ni que sigui tancant els ulls.
el mar i les Medes des de Quermany
Ara, reculant un xic, agafo el camí que, com comentava abans, ve de Regencós. Cal tenir cura per tal de no relliscar ni fer una regirada dels turmells. Els pas per damunt del pedregar del camí es fa molt inestable.  Són les restes minerals del gran assentament indigeta, que dibuixà (8) en Pella i Forgas?;  o són, com sembla més probable, les restes caigudes de les grans parets de pedra seca que s’hi troben arreu, construïdes, en una època molt posterior, per tal de delimitar i ordenar les terrasses de conreu? Són poc més de 10 minuts, però cal que la contemplació del paisatge no ens distregui la baixada. Arribat al petit coll, que abans comentava, que separa els dos turons principals de Quermany, es troba una cruïlla amb quatre camins: un, a sobre i a la dreta,  que volta la muntanya per tramuntana per anar a trobar el camí per on havia pujat des de les Mines d’en Bofill; un altre, també cap a la dreta, que baixa cap el Mas Salvi i la riera de Quermany; al davant, un altre que em portaria cap el Quermany Petit; i, un a l’esquerra,  que baixa de manera abrupte cap a Regencós. Agafo aquest, baixo amb cura, sense presses; i, a poc més de 50 metres, a l’esquerra hi ha un petit sender que primer planeja i després puja un xic; i que, talment com un embut, cada cop es va estrenyent, estrenyent, fins a convertir-se en un corriolet de res, un petit pas que em permet anar veient les diferents entrades que hi ha a les esmentades Mines Blanques o terrera d’en Bernat
una de les entrades a les Mines Blanques
De fet, el nom de la terrera d’en Bernat és una mica genèric,  ja que la propietat de les mines estava repartida entre en Josep Bofill (l’Avi rajoler), de Pals, i l’Abdó Sabater (en Bernat), de Regencós, de la mateixa manera que tot el Quermany ho està de repartit, entre els termes municipals de Pals i de Regencós. Així, unes quantes de les boques de les mines pertanyen al municipi de Pals i unes altres pertanyen al municipi de Regencós. La gent de Regencós, fent una mica de gresca, explica a tall d’anècdota (probablement fruit de la imaginació i de la conya) que una vegada en Martí Janoher, tot cavant .. cavant, des del cantó de la terrera d’en Bernat, va donar un cop de pic a l’Hontangas de Pals, que feia el mateix des de la terrera de l’Avi rajoler (9)
una de les boques d'entrada a la Terrera d'en Bernat
Però, no perdem el fil ara: el recorregut pel corriol no és dificultós, però si es va amb pantalons curts hom pot acabar amb unes quantes esgarrinxades a les cames. Sempre és molt interessant veure les bocanes d’entrada a aquestes terreres d’argila blanca que es van explotar fins a mitjans del segle passat, bàsicament per fer l’engalba de la popular ceràmica de la Bisbal. Al final, el corriol desemboca on es troba la darrera boca d’entrada de la terrera, sobre un camí més ufanós que puja des del costat del cementiri de Regencós. Aquesta entrada està força ben conservada, té una reixa de tanca i, pel que sembla i es veu, el seu propietari la deu fer servir com a lloc d’esbarjo.

el pla cap a Torroella amb el Montgrí al fons
Si agafo el camí cap a baix, cap a la dreta, en poc més de 5 minuts, em porta fins al camí del cementiri, on havia començat el passeig. De tota manera, el que faig sovint, si tinc ganes de caminar un xic més, és anar cap amunt , a l’esquerra, per aquest camí que puja fins a trobar-se amb el camí principal que ve de Pals (i per on ja havia passat abans,  venint de les Mines d’en Bofill). Però, no, no hi arribo, no m’ha agradat mai repetir els camins. Arribat a dalt, a uns 20 metres abans de la connexió amb aquell, a mà dreta agafo un corriol que en 3 o 4 minuts em porta fins a sobre de Regencós, on es troben els dos dipòsits d’aigua que la Mancomunitat de Palafrugell, Begur, Pals, Regencós i Torrent té en aquest paratge. La vista cap el sud és espectacular, però suau i tendra, humana. I a partir d’aquí, per un camí no massa ben conservat, que passa pel costat d’unes antigues pedreres, arribo fins a la part de dalt del poble de Regencós; on també neix el corriol de la antiga font del poble que, com gairebé totes les fonts dels pobles empordanesos, té un cartell que diu: “aigua no potable”.  I si tinc set, doncs, apa! a beure de la cantimplora. Som tan moderns, tenim tant de tot, que ens falta el més necessari.

Vet aquí una petita excursió, un passeig per Quermany que, si anem ben calçats, amb una bona gorra i una cantimplora plena, i deixem les presses per un altre moment, ens permetrà fer una mica de salut.

(1)     Carles Serra i Joan Ferrer, “Poble de rajolers. Història de la indústria rajolera a Regencós”, pl. 6
(2)    -  Jordi Cortès i Roser Serra,  “Pals”, pl. 92, a Quaderns de la Revista de Girona, nº 136
(3)    – Josep Badia i Homs, “El Puig Quermany: una zona arqueològica important”, pl. 7 i següents,  Revista de Palafrugell, , nº 174 de 1-11-1974
(4)    – Ivette Barbaza, “El paisatge humà de la Costa Brava”, tom I, pl. 180
(5)    – Josep Pella i Forgas, “Historia del Ampurdán”, pl. 98 i 99
(6)    –Jordi Cortés i Roser Serra, obra citada,  pl. 13
(7)    – Carles Serra i Joan Ferrer, obra citada,  pl. 52
(8)    – Josep Pella i Forgas, obra citada, pl. 99
(9)    – Carles Serra i Joan ferrer, obra citada, pl. 16