talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dimarts, 23 de juliol del 2013

La nit de Procust


                per sortir
cerquem junts la llum del nostre fer diari
mentre els fets i els per fer esdevenen objectes
i objectius per tirar endavant i reeixir
un camí novell de brossa i dansa com
la del  vell pescador que torna i torna
a la mar amb la seva xàvega de fusta de pi

 per refer
com la inacabable sudari de la Penélope
fem i desfem mentre perdem la saba i se’ns escolen
per les escletxes  els millors fruits de cada agost
però mantenim viu el rumb al cap i al vent
amb bufecs heretats pels records presents
i per la fe madura feta de bocins dels temps


per despertar
ajaguts en el llit dels nostres millors pensaments
somniem i cerquem destins per trobar-nos damunt
de nous illots plegats mentre  esmicolem ciclops i
construïm nous paisatges humans com som sempre
en veure un nou jorn després de la trista nit de Procust
el malvat hostaler del nostre desagraït present




dilluns, 1 de juliol del 2013

Un volt per Tamariu: dels Liris al Puig Gruí, passant per la Pedrosa

El camí de ronda que va des de la platja dels Liris a Tamariu fins a la cala Pedrosa, a mig camí de Llafranc, és dels més coneguts i fàcils de fer, però també és dels més bonics de la nostra costa. De fet, com ja he dit en altres ocasions és una llàstima que no hi hagi un camí de ronda seguit que vagi des de la platja de Pals a Palamós, un camí que doni un sentit de continuïtat per caminar, observar i gaudir tota la costa. Sí que es pot anar fent per trams, però la possibilitat de fer-lo tot seguit (ni que sigui en una parell o tres d’etapes) és encara un desig irrealitzable. És una qüestió purament orogràfica? No, encara que la costa sigui escarpada, i perillosa en molts punts, el factor determinant que ho impedeix és l’ocupació i el domini que hi exerceixen moltes propietats  privades i la ineficàcia (i sovint, la falta de voluntat) de l’Administració, ja sigui la d’àmbit local, o l’estatal o l’autonòmica. A Catalunya, l’ombra del senyor Solans, amo i senyor de l’urbanisme català durant prop de vint anys, encara veu la llum del sol. 
Els Amaradors, el porxo d'en Borrell i la Punta des Burro

Tot i això, aquest camí litoral que proposem pot ser molt llarg: podem començar-lo  a Tamariu i acabar a dalt de Sant Sebastià, o seguir encara més cap a Llafranc i Calella i anar fent ... De fet però, com que el factor temps ens condiciona a tots, jo sempre que puc vaig a fer un volt (he de reconèixer que gairebé sempre hi vaig sol, ja que em dóna més llibertat, procliu com soc a improvisar) i prou. I de tots els recorreguts que faig, aquest de Tamariu fins a la Pedrosa i el Puig Gruí és un dels més bonics i variats. Dificultats? Bé, jo diria que no gaire! El pas per sobre de les llosses dels Amaradors pot tenir una cert risc de relliscada al passar per sobre d’un roquisser que em recorda sempre una tartera pirinenca; després, el pas d’accés cap a la cala d’en Roig té sempre el perill d’una pelada de genolls degut al mal estat del camí, en el sector sud, o de l’orografia, en el del nord, tot i que el pas del camí per sobre la cala ha estat arreglat - seguint les instruccions dels tècnics municipals - pel propietari de la nova finca construïda en els darrers tres anys en aquest bell paratge; i, més endavant,  la baixada a la cala Pedrosa també s’ha de fer amb una mica de cura. Però, vaja, ja en parlarem.
la cala del Gamarús amb el Bufador

I passa que tot aquest tram de costa de Tamariu, tot i l’existència de importants i velles finques, és dels més naturals pel que fa a la seva primera façana litoral. Amb aquesta intenció conservacionista, amb la revisió del POUM de Palafrugell de l’any 2007, l’Ajuntament va desclassificar el sòl de tot aquest sector per tal d’evitar la construcció de nous habitatges, després d’haver pactat el canvi urbanístic amb el propietaris afectats. Propietaris que, sortosament, varen renunciar  a l’exercici dels seus drets urbanístics ja que estaven interessats en mantenir tot aquest entorn de la costa de la manera més natural possible. Tan sols va quedar pendent de concretar les possibilitats urbanístiques de la finca de la Musclera, on la família del senyor Anthony Grigg  volia fer una ampliació, ja sigui de l’habitatge principal o bé del petit  porxo situat al damunt de l’Embarcador de l’Anglès (ara, ben bé, no sé com ha acabat aquest tema). I és que la qualitat natural i patrimonial de tota la costa que va des de la Pedrosa fins a Tamariu és d’allò més destacable: al llarg del camí de ronda es troben elements naturals i patrimonials de primer ordre, com ara les construccions fetes els anys 30 del segle passat pels “russos” del Cap Roig, el coronel Woevodski i la seva dona:  una, en una finca situada al costat de la vella barraca de la Perica, per a la Elisabeth Walker, senyora de Greenfeld, i  una altre, en estil colonial espanyol, a sobre de la Musclera, per a Lord i Lady Islington; en la qual hi van estiuejar la senyora de Winston Churchill, l’almirall Carrero Blanco (quan a la postguerra la finca estava sota el domini de la família Cata) i, més recentment, el 2001, pel candidat a la presidència dels EE.UU., el senyor Al Gore, convidat pel senyor Grigg (que ja havia recuperat el domini de la finca). A part d’aquestes dues grans propietats, també hi ha alguna altre casa destacable, com la feta l’any 1947 per l’arquitecte Raimon Duran Reynals (autor d’una desafortunada reforma a la planta baixa de la Casa Lleó Morera del Passeig de Gràcia de Barcelona), de tipus “masia catalana”, per al senyor Agustí Abril, i que avui està gairebé sempre tancada; i, per descomptat, la popular barraca dels Liris, al Portió de Tamariu, que dóna nom a aquesta petita caleta, així com la barraca de” Vila Roquills” i la de la família Juscafresa Sala, a la cala Pedrosa.
roques de s'Eixugador, amb la Pedrosa al fons

En aquest punt, no m’han puc estar de comentar la pretensiosa ampul·lositat que, sovint, tenim els humans a l’hora de fer-nos les nostres llars; somnis de grandesa que ens porten a fer grans cases pairals de pagès entre mig de les pinedes marines, com ara aquesta de la Perica; o a convertir l’antiga barraca d’en Gervasi de sobre de la Pedrosa en un mas de pedra; o el mas que hi ha sobre l’aigua del Port Pelegrí, a Calella; per no parlar del propi castell del Cap Roig, fet amb pedra negra, aliena del tot al tipus de pedra calcària i rossa de la nostra terra.
Jo soc dels que pensen que són els elements del patrimoni  tradicional popular els que s’integren millor en l’esplèndid escenari natural que travessa aquest tram del camí de ronda. Un escenari que comprèn llocs tan entranyables com ara el salt d’en Gatsai, al bell mig del Rec de la Perica, a tocar de Tamariu; o la Punta des Burro, amb el porxo d’en Borrell, una mica més enllà; o la minúscula i relliscosa cala d’en Roig, amb el seu Castellet al davant; i, també, les roques que planegen cap el mar a la Planassa del Mig, amb un mirador cap a la Punta des Burro i sa Rubia, a l’altre costat de Tamariu; i el Bufador, el trau de la cala del Gamarús, nom que li ve per la fressa que fa l’aigua en dies de llevant al picar en un petit forat situat al fons de la cala; o les impressionants formacions minerals, clivellades de granits i de pissarres, de la Musclera; i, finalment, tota la pineda que la corona i la visió que, des de sobre s’Eixugador, es té de la cala Pedrosa, amb la seva aigua d’un color blau verdós i espurnejada de roques de totes les formes, com ara la Galera (que jo li dic el cocodril, per la forma que té), un altre Castellet, la Poltrona, el Llençolet, l’Stalin, ..  
la Galera, a l'entrada de la cala

Tot plegat, un somni de la naturalesa del qual podem gaudir una bona estona, si no tenim massa pressa. A l’estiu, a ple sol, estar sota els pins, aixoplugat de la seva llum enlluernadora, mirant la cala i els pescadors i les quatre barques aturades al costat de la Galera, és un goig molt saludable; a l’hivern, parar el suau sol del migdia, mirant el mar i les onades,  és una sensació de pau inoblidable. I després, la baixada des de la pineda de sota la finca de l’anglès cap a la Pedrosa és un altre plaer que, com deia abans,  hem de pair amb seny, per evitar cap accident com el que va haver-hi l’any 2008, quan un vailet va quedar mig penjat i a punt de caure en un dels revolts del perillós corriol (de fet, millorat i arreglat, fa set o vuit anys, pel Consell Comarcal, i amb una passamà encordat, per donar-li més seguretat), davant l’ensurt del seu pare que l’acompanyava.
barraques de la Pedrosa i corriol cap a Tamariu
Quantes vegades, tot baixant pel corriol, m’ha acompanyat l’aroma del cafè acabat de fer, provinent de la barraca de la Maria Sala. De fet, a l’estiu i molts caps de setmana quan ja comença a fer bon temps, de fa anys la família Juscafresa Sala  aprofita la seva estada a la barraca per donar satisfacció a la panxa i a la set dels vianants que passen pel camí o que baixen a la cala a banyar-se. Més que un negoci, és un servei que donen d’una manera molt curosa amb l’entorn natural, amb una terrassa que mira el mar i els grans còdols de la cala; tot i que,  des de Costes, en diferents ocasions, s’ha mirat d’aturar l’activitat, per falta de permís i de possibilitats reals d’obtenir-lo. L’Ajuntament, però, sempre ha mirat de passar-ho per alt, donat el nul impacte ambiental que representa (tan sols la xemeneia és una mica més alta del que seria una de normal) en un país que n’hem fet tants de disbarats.
camí de la Pedrosa al paratge Ros Lluny

Després, la pujada cap al paratge Ros Lluny és una delícia. La botànica (que, l’àrea de Medi Ambient de la Casa Gran, amb bon criteri, ha fet entrar en un programa d’eliminació d’espècies al·lòctones) és esplèndida: les heures, les falgueres, els llentiscles, els garrics, ... inunden el costerut i estret corriol i decoren un rec que només funciona quan la pluja ho desitja i converteix la cala en la sortida natural de l’aigua que baixa. En arribà a dalt, es pot anar cap a l’esquerra, per seguir el GR92 cap el far de Sant Sebastià i Llafranc; o, cap a la dreta, per anar a parar en poc més de 100 metres a la carretera GIV-6542, de Palafrugell a Tamariu. Tornant per aquesta carretera en direcció a Palafrugell, a uns 150 metres a la dreta, to just abans d’arribar al pont d’en Casaca, a la cruïlla amb la carretera que va fins el far de Sant Sebastià, comença el camí local CR31, anomenat camí del Pou de Veïns. Gairebé sempre prenc aquest camí que puja cap al Puig Roí, primer, i el Puig Gruí, després, passant pel costat de diverses barraques de fer xefles, avui reconvertides sovint en segones residències. Les vistes sobre el mar de Tamariu, des de sobre la barraca de la família Ferrés, són esplèndides, i si es puja fins el Puig Gruí, on hi ha el dipòsit de l’aigua de boca de Tamariu, ho són encara més. A voltes, el que faig, a mitja pujada, a la dreta i al costat de la tanca metàl·lica del que havia estat la casa d’en Vives Puiggros (avui segona residència d’un estiuejant estranger) agafo un petit sender ple de bardisses (millor anar-hi amb pantalons llargs) que amb dos minuts em porta fins a dalt del puig, a sobre ben bé del que havia estat la pedrera de la carretera vella de Tamariu: la vista és espectacular, des de l’ermita de Sant Sebastià fins a la punta d’Esguard de Tamariu, tot queda a la mateixa alçada nostra. Seguint pel sender local, a la part de dalt de tot, el camí fa una ziga-zaga, deixant les finques sempre al costat de mar, i a la dreta, després de la cadena que porta cap a dalt del Puig Gruí i abans de la casa d’en Bonal, neix un estret corriol que, serpentejant pel bell mig del bosc i per un baixant un xic abrupte i relliscós en el tram final, fa un giravolt final cap a l’esquerra, i que amb cinc minuts ens portarà fins a les primeres cases del final del carrer Perú de Tamariu, i d’aquí cap el camí vell de Tamariu i cap a la Riera; i si al final de la baixada, en lloc d’anar a l’esquerra, anem pel corriol que  segueix cap a la dreta, passant pel mig d’una munió de brucs i garrics, sortirem al final del carrer Josep Clarà, al damunt del sector de la Perica; per acabar sempre, anem per on anem, el recorregut a la mateixa platja de Tamariu. Final de trajecte.
ja hem arribat a Tamariu


Tot plegat, haurem fet un volt per Tamariu, per uns dels racons menys malmenats de tota la costa. Un camí natural amb alguns notables records patrimonials del que havia estat la manera d’esbarjo del món surer de Palafrugell: les barraques de bosc  (amb algunes vinyes i tot, avui desaparegudes) i de mar - les “botigues”-, per a fer-la petar una estona, anar de cacera, fer quatre musclos, bromerejar o tirar l’ham o el volantí. Mar i muntanya; roques apilonades i màquia i bosc mediterranis. Un passeig breu i bonic, per fer-lo sols o amb una bona companyia. L’èxit està assegurat.