Economia i nacionalisme: el paper de la burgesia catalana

Independència i proteccionisme vs. Pacte constitucional i lliure mercat? 

És real aquesta contradicció? Realment pensem que la independència ve de la ma dels interessos i objectius de l’alta burgesia catalana, com una revifalla del seu antic proteccionisme, en contra d’un sistema de mercat obert en el marc d’un Estat espanyol reconstituït? A aquesta primera pregunta, ni podríem afegir d’altres, com ara:

  Quin és el paper de la burgesia catalana en l’actual procés sobiranista?

  Són CiU i el president Mas la versió moderna i actualitzada de la Lliga regionalista i d’en Cambó?

Diuen que el nou despertar del nacionalisme català està alimentat, principalment, pel sentiment d’oblit de les classes dirigents envers les necessitats econòmiques dels catalans i de les catalanes, manipulat per la dreta que està governant Catalunya. Sens dubte, en part, és cert; no és res de nou. Si fem un xic de memòria, el moviment de la Renaixença a la Catalunya del segle XIX tenia una important justificació econòmica: la burgesia catalana de finals del segle ja feia molts anys que reclamava a l’Estat central l’adopció de mesures decidides de proteccionisme per a la indústria catalana i per a la creació d’un mercat nacional propi. En un article al diari el País, el 23 de juliol del 2012, el sociòleg José Luis Álvarez, afirmava: “que la burguesía catalana reivindique  estructures estatales en una Europa donde estas son cada vez menos relevantes indica que, en un mundo de competencia abierta, necesita utilizar todos los mecanismos para mantener su hegemonía. Poco sorprendente, dada su centenaria tradición proteccionista… -  i acaba fent un símil  leninista -  El independentismo es la fase superior del proteccionismo”.  No calen comentaris, l’expressió es qualifica per ella mateixa.  

Però, no és res de nou. La burgesia, arreu, atenent la seva situació en el mercat, ha esdevingut proteccionista o lliurecanvista, la catalana, la nord-americana o l’alemanya, és igual. Com afirma José Acosta Sánchez a la seva obra “El desarrollo capitalista y la democracia en España”:  “desde que Inglaterra consolida su hegemonía planetaria industrial en la primera mitad del siglo XIX, las naciones más fuertes – Alemania y Estados Unidos – no la van a derrocar del trono económico más que a base de defenderse de ella en torno al proteccionismo. Norteamérica se adentra decididamente en la vía del proteccionismo ya en la temprana fecha de 1862, con el arancel Morris, y se instala sólidamente en ella con el arancel McKinley de 1890; en 1879 – como afirma E. Sanhaber- el Imperio Alemán renuncia al liberalismo” (1) Arreu, si controla el mercat i les condicions d’intercanvi i li són favorables, la burgesia és lliurecanvista; en aquest marc pot extraure plusvàlues dels competidors nacionals o internacionals. Però, si no és aquest el cas, si es veu sotmesa a unes condicions d’intercanvi controlades per agents econòmics aliens i més potents, la burgesia demana proteccionisme, pacte i negociació. I d’això, efectivament, la burgesia catalana en sap molt. És la seva constant al llarg de tot el segle XIX, com també  molt bé diu el professor d’INSEAD, J.L. Álvarez.

Voluntat proteccionista del mercat nacional (espanyol) ? Clar que sí que la tenia la burgesia catalana davant la preeminència del capital estranger (especialment francès i britànic) que lligava de mans i de peus una veritable revolució industrial autònoma a l’Espanya del segle XIX. Cal recordar l’origen del capital que va impulsar la creació dels primers ferrocarrils peninsulars? Cal recordar on es van establir les primeres grans fonaries de la península (al País Basc, un territori amb molt de ferro però amb poc carbó; principal recurs pel seu funcionament) per facilitar l’exportació dels excedents britànics d’aquest mineral?  Com ens recorda Raymond Carr, a la seva obra “Espanya 1808-1939”: “los embajadores francés e inglés … actuaban a veces como si los políticos españoles hubieran dejado de contar como gobernantes de una nación independiente” (2)  … i segueix més endavant “ … explotaban a España como una economía colonial, corrompiendo a sus políticos” (3)

Des de Bonaventura Gassó a Bosch Labrús, els representants de la burgesia catalana intentaren construir un mercat nacional espanyol. El 1866, el mecenes i industrial Eusebi Güell afirmava que: “La Espanya no necessita ni pa estranger, ni roba estrangera, ni capitals estrangers. Tot això es crea amb el treball”  i reclamava “el proteccionisme és la pàtria”. I el juny del 1881, el fundador del Foment de la Producció Nacional, en Bosch Labrús, deia: “Pensem en Espanya, que ha d’ésser rica i forta. ... Tot per Espanya. !Viva Espanya!...”. A l’acabar el segle les coses ja s’anaven veient  de diferent manera. Així, l’any 1907 el diputat català Salmerón advertia a les Corts espanyoles:  “si en vez de nuestro desastre colonial España hubiera vencido, si su poder colonial hubiese arraigado, si hubiese hecho repercutir en la vida interna de la nación el más amplio desarrollo económico, si se hubiera sentido ufano  y orgulloso el español de pertenecer a esta nación  o a este Estado ... ¿se habría determinado .... este movimiento de protesta en Cataluña, del cual ha nacido, en definitiva, Solidaridad Catalana? (4) .. Res de nou, doncs.

fàbrica tèxtil

D’aquesta falta de comprensió d’uns (les classes absentistes centralistes) i de la incapacitat dels altres (la burgesia industrial catalana) vindrien els fracassos econòmics i polítics dels darrers 150 anys (dues repúbliques, dues dictadures i dues restauracions monàrquiques).  Inclús un intel·lectual com Unamuno deia, referint-se a les continues reclamacions proteccionistes dels industrials catalans, en un clar elogi fet des de la incomprensió romàntica: “El catalán, en la familia española es el más capaz. El hermano más capaz no abandona la casa. ¿Se le quiere echar de ella? …  ¡Qué se imponga!  .....”  per acabar dient:  “han vendido su alma por un arancel” (5). Com ens recorda en Pierre Vilar, a l’obra “Catalunya en la España Moderna “:  “… al llarg del segle XIX la burgesia catalana intentà la construcció d’Espanya ... con la “generación del 98”, Castilla elaborará, sobre la base del “orgullo de la pobreza y del menosprecio de la técnica”, un nacionalismo propio. Pero España, en tanto que “nación” en el sentido del siglo XIX, nación-mercado, nación agrupada en torno a una burguesía, habrá fracasado …  El proteccionismo, llamamiento perpetuo a la solidaridad, a la unidad nacionales, es presentado en la prensa adversa con una faz particularista, secesionista” (6)

Són aquestes les circumstàncies que es donen  avui? 

És aquest esperit proteccionista, el de la formació d’un mercat nacional català (o espanyol, pel cas és el mateix)  fort, el que mou a la burgesia catalana?

 És cert que sigui, precisament,  la gran burgesia catalana la que estigui al darrera de tot el procés sobiranista a Catalunya?

Permeteu-me que ho posi en dubte.  Més aviat penso que, tot el procés s’està posant en marxa, malgrat la voluntat en contra de l’alta burgesia catalana, la qual, avui, té uns interessos molt diversificats i internacionalitzats. Els seus lligams externs fan que, avui, el moll de l’os d’aquesta alta burgesia catalana (els quatre-cents mateixos de sempre, que diu en Millet) aposti, també “com sempre”,  per una relació d’entesa amb tots els sectors influents de les classes dominants, d’Espanya i d’Europa. Els sectors punters avui a Catalunya ja no són el tèxtil i el manufacturer del segle XIX, sinó el químic, el farmacèutic, el del paper i les arts gràfiques, el material de transport, la maquinària, l’alimentació,  ... , per no parlar del gran capital que es mou al voltant del món financer català, relligat a grans empreses constructores i de serveis que operen a l’àmbit nacional català, estatal o internacional. En qualsevol cas, són els sectors més productius i amb mes valor afegit, o els que tenen una composició de capital i d’inversió  més diversificada, els sectors més internacionalitzats. Els seus interessos no són exclusivament interns, nacionals, sinó, que són, principalment transnacionals; i, per tant, un proteccionisme de petit país no els és útil per rés.  Són, però, uns interessos diversos, complexos i això determina, també, els diferents posicionaments de la burgesia catalana davant de tot el procés sobiranista; posicionaments que mirarem d’analitzar amb més profunditat en un altre ocasió.   

Deia el 14 de febrer el  president del Foment del Treball Nacional, en Joaquim Gay de Montellà, al moment d’iniciar l’acte de la patronal catalana “Anem per feina”,  deia que: “tots els nostres esforços han d’anar dirigits a que, per damunt de tot, les administracions, els empresaris i els sindicats treballem junts, amb unitat, pel diàleg, la negociació i el pacte”. 

També, en Salvador Sostres, que coneix els racons i raconets d’aquesta alta burgesia, deia el dia 1 d’octubre de l’any passat a “directe.cat” que,  un dels prohoms de la casta burgesa catalana li comentava fa poc: “mira, per a nosaltres, el catalanisme sempre ha estat com la nostra esposa .... ens fa queda bé allà on anem, i ha resultat ser una excel·lent mare pels nostres fills. L’independentisme ha estat, en canvi, com la nostra “estimada”: puta fina, ... però, mai ens cassaríem amb ella, perquè ni és com nosaltres ni la nostra família ho entendria” -  i, segueix, Sostres – “Mas ha torpedinat l’equilibri secular del que hem gaudit, en instal·lar l’independentisme en el centre orbital del sistema català”

Amb tot, és clar que totes les opinions no són sempre unànimes i que, per exemple, el grup empresarial més jove de Catalunya, els Joves empresaris de Catalunya, agrupats a l’AIJEC, es mostren més aviat com a partidaris decidits del procés sobiranista; i que, també, des de influents grups d’opinió econòmica es vol donar la imatge de respecte de la voluntat popular. Així, el dia 5 de febrer del 2013 recollia el diari El País unes declaracions del president del Círculo de Economia a Madrid, en Josep Piqué, que reclamava “diàleg sense apriorismes, .... sense excloure una consulta ciutadana, legal i pactada, ... un procés lleial , rigorós, no com a punt de partida, sinó com a punt de trobada” i afegia que “la independència seria una catàstrofe, però que qualsevol plantejament democràtic i legal és legítim”

Altra cosa és el paper que avui representen CiU i el president Mas. Mas no és en Cambó (clar que no, les comparacions no són adients), ni CiU és la Lliga Regionalista. Ni el marc polític, ni el econòmic, ni el social són els mateixos. La burgesia ha canviat, i el moviment obrer, també. Però, recordem que el mateix Cambó reaccionari, que un cop esclatà la guerra civil finançà a la reacció franquista, afirmava el juny del 1916 a les Corts espanyoles: “Una de las manifestaciones, señores diputados, del problema catalán, del carácter nacionalista de este problema, es el apartamiento más que secular de Cataluña de toda acción de gobierno en España …. Pedimos la soberanía … “  (7)

Efectivament, el drama de l’alta burgesia catalana és que mai ha pogut fer-se amb el control de l’aparell de l’Estat espanyol, ni ha pogut aconseguir, de manera continuada, que els seus interessos siguin preponderants al govern central. Com deia l’Ernest Lluch, la burgesia catalana ha estat en una situació de subordinació respecte a Madrid: “hi ha uns grups considerablement lligats  amb centres exteriors a Catalunya, i més concretament, amb Madrid, i .... aquest vincles són de subordinació”  (8) i, això, històricament, ha condicionat la seva actitud respecte al fet nacional envers els problemes socials. En paraules d’en Jordi Solé Tura: la burgesia catalana ha estat “una classe íntimament reaccionària que jugava un paper revolucionari en el context hispànic, una classe conservadora, corporativista, tradicionalista que es proposava europeïtzar, modernitzar, liberalitzar el país ... “ (9). Dependència i subordinació com a trets característics de la seva situació i inserció històrica en el conjunt de l’Estat espanyol, i conservadorisme i reacció com a conseqüència en el paper que ha fet en les seves respostes polítiques davant les situacions de canvi social, com hem dit abans al parlar d’en Cambó.

Com dèiem abans però, ni la burgesia és homogènia ni ho són els interessos econòmics dels seus integrants com a classe social. Hi ha una part, probablement la més reduïda, que veu amb reticències el procés sobiranista a Catalunya, per bé que els seus portaveus callin i simulin el respecte a la voluntat popular. I segur que hi han sectors de la burgesia, relligats amb els sectors més joves i més dinàmics, i on el pes de les elits de tecnòcrates i de professionals és més acusat, que mira el procés des d’una òptica més oberta i dialèctica. Ja no és que aquests estrats de la nova burgesia catalana esdevinguin de nou proteccionistes, sinó que, en un mercat més obert i internacionalitzat que mai, en un nou escenari polític més obert i interdependent, probablement entenguin  que el paper de l’Estat espanyol ja no respon adequadament a les seves necessitats econòmiques, ni des d’un punt de vista de política macroeconòmica, ni de gestió d’infraestructures i d’inversions de capital fixa, ni de política fiscal o del seu paper social redistributiu. 

Perquè, en darrer terme, si la economia no és res més que la ciència d’administrar adequadament uns recursos escassos, què és avui la independència política si no la capacitat de gestionar-los autònomament d’una manera més eficient en un escenari polític cada dia més condicionat i limitat. Com no pot ser d’altra manera, en un entorn en canvi constant, política i economia (i crisi) van de la ma.

(  1)   -  “El desarrollo capitalista y la democracia en España”, pl. 159-160, de José Acosta Sánchez

(  2)    - “España 1808-1939” pl. 239, de Raymond Carr

(  3)    -  id. pl.376

(  4)    -  citat a “Catalunya en la España Moderna”, pl. 72, 80 i 95, de Pierre Vilar

(  5)    -  citat a id. pl. 89

(  6)    -  id. pl. 92

(  7)    -  id. pl. 71

(  8)    -  “Burgesia i economia a Catalunya”, pl. 27, de Ernest Lluch; a Economia crítica: una perspectiva catalana

(  9)    – “Catalanisme i revolució burgesa”, pl. 24, de Jordi Solé Tura

Els meus camins vora el mar: de cap Rubí a ses Falugues, passant per Aiguablava

la punta d'es Mut, baixant cap a la platja Fonda

És una llàstima que caminar vora el mar de l’Empordanet sigui sempre un objectiu. Probablement ho serà sempre, un objectiu. L’ocupació humana ha esdevingut un fet, en alguns casos,  gairebé irrecuperable: com ara la que fan els apartaments de l’antic Hotel cap sa Sal; o la de les finques que miren per sobre de la cala de Cabres i que impedeixen gaudir del seu món mineral, com ara l’Ocellot o sa Bruixa; o el mateix Jardí botànic del cap Roig, que dificulta la construcció i arranjament del camí de ronda en un indret tan emblemàtic; ... Però, les dificultats de l‘orografia del litoral són sovint també insuperables: per on passar pel sector de ses Negres?, a continuació del cap sa Sal; o pel damunt de la cala d’es Tramadiu?, entre Aiguablava i Aigua Xelida; o per la vora del mateix cap de Begur?, per anar des de la Borna cap a platja Fonda;  .... He de reconèixer que en alguna ocasió, d’una manera una mica imprudent, he intentat (ajudat amb un podall) de fer camí i passar-hi com sigui; però, el resultat no ha estat gairebé mai exitós. La darrera vegada que vaig intentar baixar a la cala de Cabres i anar fins a les filetejades esquerdes rocoses de l’entrada de la cova d’en Gispert, o enfilar-me per anar a veure l’Ocellot, vaig haver de girar cua: la perillositat del terreny natural i la vegetació, en un cas, i el tancament de la finca veïna en l’altre, m’ho impediren. Una llàstima que del vell corriol que anava d’Aigua Xelida a Aiguablava no en quedi res (la vegetació i les finques privades l’han fet desaparèixer). És per això mateix que, hom sempre té tendència a fer o inventar itineraris agradables per poder gaudir de la nostra costa, itineraris d’anar i tornar. Excursions que ens (em) permetin gaudir d’una natura espectacular sempre i exuberant a estones; uns recorreguts que es puguin fer amb un parell o tres d’hores. Aquest és el cas d’aquesta sortida que he fet fa pocs dies des de la platja Fonda i el cap Rubí (un altre indret barrat per l’ocupació humana) fins a la platja d’Aiguablava, per acabar pujant a dalt del cim de ses Falugues.

platja Fonda

De fet, l’itinerari complet el faig sempre des de l’inici de la carretera GIV-6532, a la cruïlla amb la carretera GIP-6531 de Palafrugell a Begur, i que baixa cap a Fornells i Aiguablava. Allà deixo el cotxe, a l’aparcament del supermercat de la urbanització Residencial Begur, i per un corriol que va paral·lel a la mateixa carretera amb poc més de deu minuts s’arriba,  fins al començament del primer carrer de Fornells, que ens portarà fins a sobre de la platja Fonda. Aquesta primavera la baixada ha estat una delícia. L’esclat floral era impressionant: mòdegues de tots colors, malves i borratges, conillets i fonolls, matolls de romaní, la camamilla i la ginesta incipient, ... un ventall de color que impregnava les meves retines tot perfumant el camí, i al fons el blau del mar coronant-ho tot.

entrada a la platja d'en Malaret i al port de ses Orats

S’ha de dir que, bona part de la ruta es fa pel bell mig de finques privades i sectors urbanitzats (això sí, de primera categoria!). Ens trobem, probablement, en un dels indrets de la Costa Brava on el preu del sòl és més elevat, on les finques tenen una més alta qualitat constructiva i on els membres de les classes benestants del nostre país encara troben un lloc on mig amagar-se o passar desapercebuts: el parador nacional d’Aiguablava o l’hotel Aiguablava, o les finques de les urbanitzacions de Port de ses Orats o Port d’Esclanyà, no sempre estan a l’abast de tothom. Amb tot, el tram del camí de ronda val la pena: permet gaudir d’un mar i d’una costa meravellosa, encara que espurnejada de grans construccions que s’hi aboquen, per bé que sense privar-lo del tot.

casa del pescador Martinet

Deixant a tramuntana la platja Fonda, amb la seva sorra fosca i d’un natural sorprenent, i el cap Rubí, el camí de ronda comença al costat dels apartaments d’es Cau, a sobre d’una piscina natural que els propietaris dels apartaments han mirat de privatitzar en diverses ocasions (sense aconseguir-ho), posant-hi uns rètols sense cap permís de Costes;  i volta per damunt de la pedregosa cala d’en Nestasia per anar a sortir, travessant un petit túnel, a dins del nucli de Fornells. Fornells encara conserva algun racó amb caire mariner, alguna construcció que ens recorda el seu origen, els temps en que al minúscul port de Fornells s’utilitzava per guardar les embarcacions de pesca. Avui, encara en queda algun de pescador, com ara en Martinet i la família de la Cari, amb parada de peix al mercat de Palafrugell i al supermercat de Residencial Begur; però, vaja, les embarcacions d’esbarjo ara guanyen per golejada.

 

casa de can Roqué i, al fons, la punta es Mut

Des de la baixada del port de Fornells, per un petit pas que hi ha al mur de l’esquerra del carrer que puja cap a l’hotel, es passa per la vora de l’embarcador d’es Terme i per sota la casa rosa de can Roqué, per anar per sobre el mar fins a la casa del pescador Martinet, plena sempre de xarxes, gambines i altres estris de pesca, el port ses Orats i la cala de sota l’hotel Aiguablava, la platja d’en Malaret. Tot aquest tram és d’una bellesa que inspira pau i serenor. Asseure’s un dia d’hivern en el banc que hi ha a mig camí a contemplar el mar i la punta d’es Mut és un espectacle per repetir. A l’altra costat de la caleta, el corriol (més o menys, mig assenyalat) segueix per unes escales que passen entremig dels jardins de dues finques, per anar a voltar per davant de l’entrada d’una gran finca que ocupa tota la punta d’en Darma i que, finalment, baixa per unes sobtades escales, enfila un altre túnel situat a sota del jardí de la finca anomenada Casa Cruïlles (feta l'any 1967 pel prestigiós arquitecte barceloní, deixeble de Le Corbusier, Antoni Bonet i Castellana (1), autor de projectes, tan emblemàtics,  com els del canòdrom de la Meridiana, de la Torre Urquinaona, de la Torre de la Ricarda o, tan a l'ordre del dia per altres raons, com el de l'edifici on està el Tribunal Constitucional -comprat per l'Estat, l'any 1981 per 1000 milions de pessetes, a la Previsión Sanitaria Nacional, per evitar el seu tancament),  i va a veure la llum a una cala molt aspre i pedregosa, on encara queden les restes del que havia estat l’antic club nàutic d’Aiguablava, la cala dels Trucs (potser es diu així pels cops que es donaven les embarcacions que hi volien amarrar?).  A partir d’aquí, el camí pren forma i embranzida, s’enlaira per sota de can Ventosa i per la punta de ses Carinyasses, per anar a parar fins a la platja d’Aiguablava. Les vistes de Fornells i el cap de Begur, el primer tram, i a l blau de la platja d’Aiguablava, a la part final, són de les que no s’obliden fàcilment.

 

Fornells des del camí cap a la platja d'Aiguablava

La platja d’Aiguablava mira a gregal i queda resguardada per Fornells, al davant a l’esquerra, i per la punta d’es Mut de Terra, per llevant. La sorra és d’allò més fina, sense pedres; a la gent l’hi agrada molt. L’aigua, gairebé sempre tranquil·la i transparent, és d’un blau maragda que enamora. A Aiguablava, a l’estiu, sempre es pot fer un mossec en els establiments d’hoteleria que des de fa anys estan oberts; malgrat que, a mi el que de veritat m’agrada fer-hi és sortir en caiac des de la sorra de la platja, per anar poc a poc cap el nord, voltant cap a Fornells i la platja Fonda, per arribar fins a la minúscula platja d’es Falcó i el cap de Begur, i dutxar-me sota l’aigua que cau de dalt del penya-segat, en un lloc conegut com es Degotis; o bé girar cap a migjorn, per sota la forquilla de les puntes d’es Mut, i seguir cap es Tramadiu i les coves d’en Gispert, de la Gavina o del Bisbe, .. és un plaer inexplicable. Bé, aquesta és una altra excursió!

els colors del mar d'Aiguablava

Des d’Aiguablava ja no hi trobarem cap camí per seguir la ronda marina. Hauríem d’anar fins al mirador d’en Hagenbüchle, a sobra de la cala Marquesa, a Aigua Xelida, per tornar a trobar un mínim camí que ressegueixi el perfil de la costa. Com he dit, actualment per sobre de la cala d’es Tramadiu i el puig de Cala de Cabres no hi ha cap camí: amb una vegetació salvatge i plena de gatoses i d’esbarzers, i amb unes finques privades que ocupen fins el darrer (i perillós) graó de la morfologia mineral del litoral, el pas és impensable. Per tant, el meu itinerari habitual és agafar la carretera interior que va des d’Aiguablava a Aigua Xelida per pujar fins a ses Falugues, i seguir després fins anar a buscar el GR92 que va cap a Begur. 

la platja d'Aiguablava

La millor opció és, seguint els senyals, agafar el corriol que surt del damunt dels primers habitatges que es troben més enllà de mitja pujada a la dreta, al cap d’amunt d’una rampa ben sobtada. Des de la platja, amb uns vint o vint-i-cinc minuts arribarem al cim. Però, en aquesta ocasió, i gràcies a la bona feina feta pels amics que organitzen la popular Marxa de la Garoina, a mitja pujada vaig aprofitar el corriol que havien acabat de fer per pujar, bufant això sí, pel dret, pel bell mig de les roques, dels brucs, de les mòdegues i dels esbarzers, per arribar fins a les coves de ses Falugues, primer, i a dalt de tot del roquisser, després. La pujada és sobtada, però el paisatge que va creixent a la nostra esquena val la pena: aturar-se de quan en quan, per reposar i mirar l’entorn, és un exercici recomanable i necessari.

el mar del cap de Begur a mita pujada de ses Falugues

A partir d’aquí, cal respirar a fons i gaudir una estona del panorama: del mar del cap de Begur, de les vistes cap a Fornells i la platja d’Aiguablava, la cala d’es Tramadiu a sota; més enllà d’Aigua Xelida, la muntanya i l’ermita de Sant Sebastià, ....  i si fa un dia plujós, cal mirar cap a ponent, cap el sector de Cantallops, veure com les boires i els núvols sorgeixen de dins de la vegetació de la Vessana, i si fa un dia net i assolellat, cal mirar cap a tramuntana, cap el Pirineu el Canigó sempre hi és omnipresent. Miris on miris, la vista sempre s’enlluerna i es perd.

els camps sota el puig Montcal

Després, cal aterrar; com fa la dita “els senyals al cel, els treballs a la terra” . I parlant de senyals, baixant la mirada cap a terra i tornant a guaitar cap a nord, trobarem tot un seguit de senyals fets amb pedres apilonades que ens marquen en direcció nord-oest un corriol (molt relliscós a l’hivern) que mig s’endevina i que, pel bell mig dels grans roquissers de ses Falugues, ens guien fins a l’inici del sender (ara més ben marcat) que ens porta fins als camps de sota el veí puig de Montcal, on trobarem el camí de gran recorregut que va des de Tamariu a Begur. Un quartet més i ja serem altre cop a la cruïlla de les carreteres per on hem començat l’excursió. Mar i muntanya, natura, ni que sigui mig urbanitzada per gaudir mirant i caminant; tot plegat, un bon matí. 

(1)- veure les webs del Tribunal Constitucional i de la Previsión Sanitaria Nacional

La farigola

La teva era una presència sòlida

constant en les menestrals taules

dels avorrits capvespres de la Barcelona

dels barris obrers de la postguerra

I el teu delicat perfum emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

desenganyada i afamada

Ara quan retorna la ironia i la fam a voltes

imposada pels mateixos maldestres

que governen el mar de la vida

et recordo i et busco amb delit

I la teva delicada essència emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

temorosa i escapçada

Ara amb tu retorno a la infantessa llunyana

i per força recuperada

en el brogit d’un tobogan que

ens transporta a un temps dubtós

I el teu delicat sabor emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

oblidada i perduda

Ara et trobo discreta i amagada

com no podia ser d’altra manera

en els marges de la via per on conduits passem

obnubilats les dones i els homes

Ara amb delicadesa et recullo

sense permís governatiu

per passar amb tu una bona (i lleugera) estona

sense prostituir-te ni per fer-ho

Ara faig amb tu una substància subtil

amb poca cosa més

plena de perfum, essència i sabor

que ens retorna la vida com ho fa

la “farigola”