talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dilluns, 22 d’abril del 2013

Regular o prohibir, parlem de “putes”?


La gent del món del sexe que jo he conegut - homes i dones - són, en general, bones persones que no es mereixen veure’s ser objecte de persecució pública; fan com tothom, es guanyen la vida com poden. És evident que en una societat ideal, on l’ésser humà ho fos, el sexe hauria de quedar reduït a l’àmbit privat, i no ser objecte de tràfic i comerç pecuniari, però aquest no és el món real, i el treball sexual (ens agradi o no) encara té un paper fonamental en la vida social (i, inclús, en la sostenibilitat de la família).  En una època tan llunyana com a la que fa referència l’Epopeia de Gilgames, el mític rei d’Uruk, a finals del III mil·lenni abans de Crist, la prostituta Samkat fa del primer contrincant i després amic i company  del rei, el salvatge Enkidu, un ésser civilitzat.  La prostitució, ja no el simple comerç sexual, esdevé un important element  d’equilibri social i econòmic, ja que dóna sortida a la necessitat sexual insatisfeta de les persones (de manera especial, les de sexe masculí) i mitiga els desequilibris sexuals de les parelles.

De fet, recordo els meus primers any adolescents, les meves primeres corredisses per la Barcelona franquista de l’alcalde Porcioles; aquell passar, com aquell que no vol, pel carrer de Robadors, pel carrer de les Tàpies,  per l’Arc del Teatre, el  Conde del Asalto, o Escudillers, ... Uns temps en que en un ambient decadent i poc profilàctic, el sexe (bàsicament femení) s’exhibia al carrer de manera lluminosa.  També recordo, una mica més endavant, les meves primeres passejades de aguaitador pels bars del carrer del Tigre, a voltes sol, a voltes acompanyat per algun company, adolescent com jo. El sexe era (és) una força profunda, constant, permanent  si més no, a la naturalesa humana.  Ja més endavant, com a incipient adult, em venen les imatges nocturnes  del centre comercial del Passeig de Gràcia, el Drugstore, on vaig treballar en el torn de nit al llarg de 3 anys: la prostituta, ja d’una certa edat, que vivia a l’Hotel Majèstic, i que venia un cop a la setmana a comprar alguna crema corporal, alguna colònia, un rímel, ...; o la “gitaneta” prostituta, de poc més de 16 o 17 anys, que venia amb l’acompanyant de torn per tal que li regalés  algun perfum car, - “algun que sigui car, el que tu vulguis guapo”- em deia, i jo ràpidament l’hi treia el “Caleche”, o uns “polvos” per la cara o una crema corporal, segons el client; o el noiet (d’edat indeterminada) amb el “senyor”, aparentment el burgés benestant, l’adult de cabells blancs acabat de trobar, i que preguntava per la secció de fotografia, o per un vestit ben ajustat i ben bonic. El sexe, en determinats però abundants ambients, sempre hi era (hi és) present. 

El mal del sexe taxat és tot el que l’envolta. Si el sexe fos només la pràctica lliure i voluntària, ni que sigui comercial, dels nostres instints menys controlables, no hi hauria res ha dir. No cal ser més papistes que el Papa, ni fer predicament d’una esperit purità mal entès. El mal del comerç sexual és l’explotació de la dona per l’home, o de l’home per l’home, o de la dona per la dona, o de l’home per la dona; l’inframón de menyspreu per a la dignitat humana de les persones que s’hi veuen sotmeses en contra de la seva voluntat, la manca de llibertat per triar l’opció que es desitja. Aquest és el mal. Calen lleis nacionals i internacionals per aturar l’explotació i el tràfic de persones, de dones i d’homes, de nens i de nenes, que són el seu objecte. Calen recursos materials i humans, educatius, laborals i econòmics  per canviar l’espiral de degradació de la condició humana que comporta la prostitució. Prohibir-la?, potser sí. Tan de bo que amb la prohibició reglada ja n’hi hagués prou. Però, amb fa por que amb aquesta prohibició no fem més  que un “brindis al Sol”. Regular-la? De manera, simbòlica i filosòfica, seria legitimar-la i donar-li una carta de dignitat impròpia.
Penso que cal fer un pas més enllà de la simple regulació o de la simple prohibició. És lògic que l’Estat s’immisceixi  en les pròpies relacions interpersonals, les que afecten a la pròpia dignitat de les persones? Naturalment, la “societat”, l’Estat, té el deure de vetllar per l’eliminació de qualsevol tipus de violència, ja sigui física o estructural. Però, el desenvolupament de polítiques encaminades a la eliminació d’aquests marcs patriarcals i/o socioeconòmics que fomenten aquest tipus de situacions han de preveure els aspectes materials i pràctics i els pròpiament simbòlics i ideològics. En els països on s’ha prohibit la prostitució continuen donant-se situacions límit de violència de gènere i d’explotació sexual. En d’altres països on s’ha optat per la regulació la situació de les pròpies prostitutes sovint ha empitjorat, veient-se sotmeses a nous lobbys empresarials que les exploten. Probablement seria bo que” l’Estat” -aquesta mistificada mitificació de la societat feta per Hegel - tingués unes directrius, una filosofia, en contra de la prostitució, unes polítiques generals a mig termini a favor de la seva eradicació (culturals, educacionals, econòmiques, laborals, d’igualtat de gènere, ...) i una legislació general que lluités contra qualsevol tipus d’explotació (fet impossible en una societat capitalista) i de tràfic de persones,  i que prohibís qualsevol mena de propaganda i/o publicitat que fomentés el comerç sexual.  Com diu la sexòloga Beatriz Gimeno, en una entrevista publicada a l’associació APRAMP el 23-09-2012: “Estoy porque el Estado como Estado sea claramente antiprostitución y que tenga políticas de igualdad-antiprostitución. El Estado es el que da legitimidad o no a una institución de desigualdad. ....     Un Estado no tiene que inmiscuirse, en el fondo, más allá de lo que la prostitución políticamente signifique (como feministas sabemos lo que significa); sería un acto sexual consentido entre dos personas adultas y no hay porqué legislar nada. Que luego ella cobre o no cobre no nos tendría que importar. Como feministas sí, en lo que tiene que ver con la institución pero en el ejercicio de su libertad, es la decisión de cada mujer”.

Un marc legal general que deixi l’exercici de la prostitució a l’àmbit privat, unipersonal, lluny del proxenetisme i de qualsevol marc empresarial, i en unes condicions d’exercici que es puguin objectivar i controlar. Un marc legal general que persegueixi el tràfic i l’explotació de les persones, tot cercant alternatives laborals i d’integració social dels col·lectius afectats. Si un dia la “societat humana” és capaç d’eliminar qualsevol tipus d’explotació, econòmica i social; si un dia l’educació fomenta la plena igualtat, la integració social i la plena realització personal; si l’exercici de la llibertat individual es fa compatible amb el respecte social, ...  què quedarà de la prostitució? La “humana"’ tendència a la promiscuïtat, a l’intercanvi, a la hipersexualitat en les seves diverses manifestacions, a la nimfomania, a la satiriasis, ... ?? Sense intercanvi econòmic, tot això és cultural, és gairebé com la generositat -” l’Armonia”- sexual que pregonava Fourier a la primera meitat del segle XIX en la seva obra “Un nou món amorós”. La interpretació social de les diverses manifestacions sexuals és només un tema cultural,  i per tant, històric. On hi hagi “llibertat adulta” (en el sentit en que l’Eduald Carbonell entén l’actual adolescència humana);  és ha dir, amb coneixement, i amb consentiment ple i no mediatitzat per les condicions socioeconòmiques i culturals, que es faci el sexe on i com es vulgui: és només un assumpte privat.  Eliminar l’explotació, aquesta és la qüestió pública, la que ens afecta a totes i a tots: és clar, naturalment estem parlant d’un altre sistema social més enllà dels pretèrits passats i del capitalisme actual.

    

dilluns, 15 d’abril del 2013

Els racons de les gavines: cala Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat

el mar d'Aigua Xelida

El tram de costa entre Aiguablava i Tamariu és, probablement, el més bonic i salvatge de tota la costa de l’Empordanet. I soc molt agosarat fent aquesta afirmació, perquè n’hi han molts de trams bonics a la nostra costa. Salvatge, potser ho és més el que va des de la cala Pedrosa fins a la punta del Tinell, a sota Sant Sebastià; però, salvatge i bonic, potser no. Bé, tot és qüestió d’opinions. I dic salvatge malgrat els disbarats urbanístics que s’han fet a la perla de tot el sector, a Aigua Xelida. Perquè, quan ets a vora mar mirant el paisatge, escoltant la cridòria de les gavines en el seu eteri volar, i quan el flaire de la liquida salabror t’emplena els sentits, “encara” que estiguis a tocar de les edificacions incongruents i sobreres que espurnegen els racons de la costa mineral d’Aigua Xelida, per uns instants te’n oblides del món terrenal i de les seves penitències i et sents transportat a uns altres temps anteriors, quan la comunió dels humans amb la natura estava plena de sentit, amb un objectiu lògic i definit, per viure i deixar estar.
les Aigües Mortes de la platja d'en Gotes

Sí, perquè Aigua Xelida és un resum definitiu de l’esplèndida bellesa de la nostra costa i de la seva evolució; de la verticalitat i fondària dels seus penya-segats inalterats; de l’abruptesa dels seu roquisser, clapejat pels granits, les pissarres  i les clivellades formacions calcàries;  del cant permanent de les seves gorgues, coves i xucladors; del blau-verd marí i de la calma tranquil·la de les aigües que moren en els petits racons de les seves minúscules cales, passadissos i culs de sac; de la majestàtica presència dels esculls, niells i castellets que treuen el cap de l’aigua estant buscant un sol diàriament renovat; i de tot un seguit de sensacions que recorden encara la tímida presència de l’esser humà de principis del segle passat i la aclaparadora presència a terminis, de la presumptuositat, dels actuals pobladors que han transformat de manera artificial i impròpia el bell entorn i han destrossat els fràgils accessos al paratge . Amb tot, quina mar és més mineral i bonica que la d’Aigua Xelida?
la cala Marquesa

Anar tot sol a peu pel camí de ronda que va des de sa Roncadora fins a s’Ajoc, fent equilibris precaris en algun punt, com ara pel damunt de la cala Sorellera (un sector del camí que avui està tancat per evitar accidents mortals, com el que succeí, em penso que era, a l’any 2005, quan una veïna de Palafrugell, la Neus de “can Jordi”, hi va caure) o grimpant a estones, en algun altre indret, degut el mateix mal estat del camí, com ara en el sector de l’Avia Catalana o en el de la Llar d’en Mayola, i tot contemplant sempre un mar que t’hipnotitza; és un passeig deliciós, que s’ha de fer, però, amb cura. Escoltar a ple funcionament sa Roncadora en un dia de Llevant impressiona: el sortidor natural de l’aigua ha remullat a més d’un badoc despistat massa agosarat, tant si és mascle com femella. I en mar, el plaer de passejar per les aigües d’aquesta costa en un caiac, com tinc la sort de poder fer més o menys sovint, no es pot explicar. Entrar, si hi ha bona mar, amb l’embarcació, poc a poc, suaument, a la cova d’en Gispert, a la cova del Bisbe o a la de la Gavina és una experiència per viure. Ballar al ritme que marquen les lentes oscil·lacions de les aigües, la remor de les ones, la notòria presència dels rap-penats penjats al presbiteri de la cova d’en Gispert. I passar pel rec dels Arbres o per la cala Llarga, més a poc a poc encara, i arribar a les Aigües Mortes de la platja d’en Gotes és viure immers amb l’entorn de Neptú, portant el rem com a forca. Aigua Xelida és el record present dels nostre entorn passat.
baixant cap a la Sagristia

I de tot el paratge d’Aigua Xelida, si tingués de triar, escolliria la cala Marquesa i la de la Sagristia. Aquí tot hi és i tot hi està concentrat. I a tocar de la civilització. A poc més de 50 metres de l’inici del carrer de sa Roncadora, neix el corriol que baixa a les cales. Ara, fa pocs anys algun pescador benintencionat hi va posar una corda d’escalada per fer que la baixada (i la pujada) fos una mica més segura; ja que, el baixant és especialment perillós i el risc de relliscar i obrir-te el magí era considerable. El desdibuixat corriol de l’esquerra, a mitja baixada, que porta cap a la Sagristia, no ho és tant de perillós, però s’ha d’anar amatent degut als esbarzers i al munt de pedres que entorpeixen el pas. Al pujar, vulguis que no, entre que no veus tant el perill (posat, com està, el darrera, a l’esquena) i que te’n pots assegurar més al pujar sovint de quatre grapes, i que també l’existència de unes quantes arrels de pins estratègicament situades t’ajuden un xic, sembla que tot és fa més fàcil. Anar-hi a banyar-s’hi un matí d’estiu és d’allò més bonic i tranquil. I com a molt, només s’hi pot trobar algun banyista agosarat, o alguna parella que hi hagi anat en barca per tal de reposar una estona, o algun pescador a la Sagristia. 
l'illa de cala Marquesa
I això sí, sempre trobarem les eternes gavines de les cales que xisclen quan veuen algun intrús. La cala Marquesa i la Sagristia són un dels racons predilectes de les nostres gavines. Sempre les veurem contemplar el paisatge, i volar d’un cantó a l’altre dels espadats que coronen les cales, de la Sagristia  a la Marquesa, i dels illots que les tanquen, la “Catedral” i “l’Illa de cala Marquesa”; d’una punta a l’altra; d’un escull, d’una roca a un altra; cap amunt o cap avall. A voltes sembla que et miren, que t’observen, i que et diuen: què hi fas tu aquí? No veus que això és el meu territori, casa meva? Ves-te’n, fas nosa!
vista des del cim del penya-segat


En un dia tranquil i assolellat, ni que sigui a l’hivern, amb un bon llibre a la mà, asseure’s en un tronc o en una pedra al bell cim del penya-segat que corona sa Roncadora, mentre es llegeix i, a estones, es mira el mar que va des d’Aigua Xelida fins el cap de Begur, sota el vol constant i vigilant de les gavines, i escoltant els seus cants permanents, és un plaer inexplicable.

















dijous, 4 d’abril del 2013

Cabet i els icarians catalans: de l’Abdó Terradas a Narcís Monturiol

“Crec que els comunistes només tenen grans possibilitats d’èxit si s’esforcen per reformar-se ells mateixos, evitant de manera molt curosa tot el que podria dividir-los, predicant amb l’exemple, practicant totes les virtuts socials per convertir als seus adversaris, demostrant que la comunitat té per objectiu no l’infortuni de ningú, sinó la felicitat de tothom”
                                                 Étienne Cabet (1)

Corrien els temps dels utopistes, els temps en que el socialisme com a teoria i pràctica del desenvolupament històric i social del gènere humà encara no havia agafat, de manera plena, carta de naturalesa. Era un temps de transició. I dintre d’aquells pensadors revolucionaris hi havia de tot: des de aquells que volien organitzar i fer la revolució socialista (com Babeuf) o republicana (com Terrades) d’una manera directa, per la força, o aquells altres que pensaven que la veritable revolució havia de venir per la força de les idees i de la paraula (com Cabet i Monturiol).  Uns temps en que la voluntat de les persones era, per a ells, el motor de la història perquè, parafrasejant a  Engels, encara s’havia de passar del socialisme utòpic al socialisme científic. Un debat dialèctic que encara avui és present: maduresa i condicions històriques, econòmiques i socials o educació i voluntarisme, voluntat de canvi. Probablement, hi hagi de tot i tot sigui necessari.

“Jo soc un revolucionari però un revolucionari pacífic, revolucionari d’idees, revolucionari  de consciències ... rebutjo la sedició, però m’humilio davant la revolució d’un poble sencer que s’aixequi per manifestar la seva voluntat”
                                                Narcís Monturiol (2)

Precisament jo opino el mateix que tu expresses en la primera part de la teva professió de fe, .....   resta la qüestió de la conveniència.  Jo opino que només per la força s’obtenen les reformes dels governs, doncs jo no en veig cap que espontàniament les faci. I com que jo, primer de tot, reconec el dret que tenen els pobles a la igualtat i al benestar, resulta que, per aconseguir aquest fi, trobo bons tots els camins”
Abdó Terrades (resposta a Narcís Monturiol)(3)

Tots els utopistes anaven a la recerca del model de societat ideal avançat, dos mil anys abans, per Plató a la República, i que les ments més inquietes del Renaixement havien actualitzat de la ma de Tomàs Moro, en la seva “Utopia” (1516); d’en Tommaso Campanella, a “La Ciutat del Sol” (1623); o d’en Francis Bacon, a la “Nueva Atlàntida” (1627). Una mica més tard, el 1675, l’abat francès Jean Meslier, publicaria la seva  “Història dels sevarambs”;  el 1676 apareixeria la utopia anarquista “La terre Australe”, de Sadeur, i el 1699 les “Aventures de Telémac”, de Fénelon . Ja en ple segle XVIII, el 1753, l’abat Morelly  publicaria “Naufragi de les illes flotants” i el “Codi de la Naturalesa”, del 1755; establint un pont entre els ideals d’en Moro i el socialisme proletari del segle XIX. Posteriorment, a l’albada de la Revolució Francesa, veurien la llum els escrits comunistes d’en Graco Babeuf,  des del periòdic “le Tribun du Peuple”,  sobre “El comunisme i la llei agrària” del 1791, la “Gran Comunitat Nacional”  del 1795, així com l’organització d’un veritable partit revolucionari, la “Conjura dels iguals”, a partir del 1796.
 Ja entrat  el segle XIX, es publicarien les obres utòpiques de l’Henry de Saint-Simon, en “el Somni”, del 1803 o en “la Paràbola”, del 1819 (autor a més del “Catecisme dels industrials”, “El sistema industrial”, ...); i altres escrits utòpics com la “Nova visió de la societat” d ’en Robert Owen, el 1814; els que feia en Charles Fourier en el seu periòdic “Le Phalanstère”  sobre la realització dels “falansteris”  i a la seva obra “El nou món industrial i societari”, del 1829; i l’obra utòpica del seu seguidor, en Victor Considerant, “l’Ideal de la societat perfecta”, del 1834.
Al costat d’aquestes obres que dibuixaven uns models de societat ideals, cal esmentar altres autors i/o altres obres del socialisme utòpic francès, com les de l’August Blanqui , autor de “Els enemics de la llibertat i de la felicitat del poble”, del 1832; les de Proudhon,  autor del fullet “Que és la propietat”, del 1840; de Louis Blanc, autor de “l’organització del treball”, del 1839; o les obres de l’anglès William Godwin, autor de “Anàlisi sobre el dret polític i la seva influència sobre la virtut i la felicitat generals”, del 1793; i les del també anglès Charles Hall, autor d’un llibre titulat “Sobre l’obra de la civilització”, del 1805; així com les dels alemanys Ferdinand Lassalle, autor de “La guerra italiana i la missió de Prússia”, del 1859; o “l’Estat mercantil tancat”, de J.G. Fichte, en el 1800.

El model de societat ideal continuava essent un projecte per realitzar a la pràctica. Un ideal que s’havia intentat realitzar ja en una època prou llunyana per obra i gràcia d’en Gerrard  Winstanley (autor de “El Dret de llibertat o la Veritable magistratura restaurada” del 1651) i el seu moviment dels Cavadors, en els temps de la guerra civil anglesa; o, més recentment, a la comunitat “New Harmony”,  fundada a Indiana el 1825 per en Robert Owen;  així com a la comunitat feliç de “La Réunión”  per en  Victor Considerant , fundada el 1849 a Texas; en el Falansteri d’Oliveira, creat al Brasil el 1841 pel metge fourierista francès Benoît Jules Mure; en el de Boussac , creat a França el 1843 pel  seguidor de Saint-Simon, Pierre Leroux, la escriptora George Sand i la feminista Pauline Roland; o en el “familisteri” de Guise, fundat el 1849 en aquesta ciutat francesa per l’industrial seguidor de Fourier, Jean-Baptiste André Godin, i que va arribar a tenir més de 2000 membres a finals del segle XIX, perdurant  fins el 1968. Fins a les revolucions de mitjans del segle XIX (1848), els ideals dels socialisme utòpic despertaven els ànims i les inquietuds d’un món que la Revolució Industrial estava canviant de manera accelerada.

En aquest escenari, les idees d’un altre utopista, contemporani d’Owen, Fourier, Considerant, com l’Étienne Cabet (1788-1856), exposades en la novel·la “Viatge a Icària”, del 1838, perseguien també una nova societat ideal, a partir del principi del sistema de la desigualtat decreixent i de la igualtat progressiva.  A partir d’una república democràtica amb una constitució transitòria s’aniria construint progressivament una nova Comunitat. Es tractava, també, d’evitar el que hi haguessin descontents. A Icària, la Itaca d’en Cabet, es construiria progressivament una societat sense classes socials, una comunitat on les màquines evitarien les feines més carregoses; on no hi hauria propietat privada ni comerç ni moneda de canvi; on tothom viuria bé i en bones cases.  Tothom seria igual i feliç, i tothom treballaria pel bé del comú. Hi hauria família, però no ni haurien drets hereditaris, ni dots, ... ni fornicació, ni prostitució. La instrucció, vetllada per la mateixa comunitat, ensenyaria al jovent una nova filosofia de la vida, sense deus ni religions. Tolerància i justícia; treball i coneixement filosòfic; moderació, ordre i disciplina; marcarien el camí cap el nou paradís.

I com Considerant i Owen, que veien Amèrica com la terra de l’esperança, també en Cabet va voler convertir la seva novel·la en realitat comprant-hi uns terrenys per fundar la seva comunitat, tal i com havien fet els altres dos utopistes. Així, el maig de l’any 1847 va fer una crida en el periòdic “el Popular”, en un article titulat “¡Anem a Icària!”, per tal de construir una nova Icària real: demanava  voluntaris i diners (aportació de 600 francs), o qualsevol altra ajuda econòmica. El dia 3 de febrer del 1848 un grup de 69 pioners, d’un total de 1500 voluntaris que tenien d’anar sortint quinzenalment (i  que la revolució del 24 de febrer ho impedí provisionalment a l’arrestar a Cabet per comunista), entre les quals n’hi havia alguns de catalans, com ara el doctor Joan Rovira i vuit figuerencs més, sortien en el vaixell “Roma” des del port francès de l’Havre rumb cap a Amèrica, cap a la nova terra promesa. Des de la borda del vaixell, els expedicionaris agitant el barret cantaven: “Soldats de la fraternitat, anem a fundar Icària, la felicitat de la Humanitat” . Arribaren a Amèrica i desembarcaren al port de Nova Orleans el 27 de març, encaminant-se cap fundar la seva Comunitat, la nova Icària, a una peça de terra que el propi Cabet havia comprat a Texas. Una peça de terra de més de 400 hectàrees a Fort Worth, a Denton, a prop d’un riu, del Red River (en realitat a més de 400 quilòmetres); era una terra, però,  molt inhòspita que no responia  a les previsions anunciades per l’empresa que es dedicava a fer les ofertes de terres per colonitzar, amb la qual havia contactat Cabet.  Les malalties, les dificultats del clima i de  la terra, el sentiment de sentir-se enganyats (inclús pel propi Cabet, que uns deien que havia mort i altres l’acusaven de no haver-hi anat per les seves pretensions polítiques) ocasionaren moltes baixes entre els pioners (entre ells, la del doctor Rovira, que acabaria suïcidant-se el mes d’abril de l’any següent, després d’un enfrontament amb el propi Cabet). A l’agost hi hagué una segona expedició. En Cabet, que tenia previst anar-hi el setembre, marxar finalment, en un viatge que va partir el 13 de desembre i que arribaria a Nova Orleans el 19 de gener del 1849. La comunitat de Denton duraria poc temps, del 1848 al 1852: la falta d’adaptació a les noves condicions de vida, les malalties i el còlera van fer estralls. 
noticia del  wordpress.com
El mateix any 1849, en Cabet amb 280 colons va fundar una nova colònia en un camp abandonat pels mormons a Nauvoo (1849-1878), a l’estat d’Illinois, al costat del riu Mississipí, construint-hi un refectori per a 800 persones i redactant una primera constitució de 118 articles. Aquesta comunitat duraria, malgrat la dispersió del 1860 cap a Corning, amb uns quants colons fins a la seva dissolució definitiva a l’any 1878, quan es va fundar una nova colònia a Califòrnia.  Així, el mateix Cabet fundaria el 1852 la colònia de Corning (1852-1898), a l’estat de Iowa, a prop del riu Nodaway, amb colons provinents de Nauvoo, quedant la colònia de Nauvoo com a lloc d’arribada dels nous expedicionaris que venien d’Europa. Quatre anys més tard, el 8 de novembre de 1856, Cabet moriria a Saint Louis, Missouri; on poc temps abans havia fundat amb 75 dels seus seguidors una nova comunitat a Cheltenham (1856-1864) en marxar de Nauvoo davant les greus disputes internes de la comunitat (on fins i tot, sorgir un grup opositor que es feien dir “els rojos” o “forts”)  i per la manca d’acord per a la redacció d’una nova constitució -proposada pel mateix Cabet- que preveia substituir la direcció col·legiada de la colònia per un president. Encara el 1878 es fundaria una nova colònia icariana a Bluxome Ranch, prop de Cloverdale, a Califòrnia, la Icària-Speranza, que duraria fins el 1886. La aventura icariana a Nord-Amèrica duraria 50 anys, del 1848 al 1898, quan es va dissoldre definitivament la comunitat de Corning.

Les comunitats icarianes fracassaren degut a la falta d’organització i lideratge (amb demandes judicials contra el propi Cabet per part d’adeptes desenganyats); per  les pròpies contradiccions ideològiques (amb fortes disputes sobre el paper de la dona i el sufragi femení); per la falta d’experiència rural i de adaptació a un entorn sovint hostil; per malalties i problemes sanitaris;  i també, per deutes i problemes econòmics insuperables.

Com hem avançat, els projectes dels socialistes utòpics, també tindrien ressó a Espanya. I si bé les idees de Fourier n'havien trobat més fora de Catalunya, amb personatges com Joaquin de Abreu y Orta, Fernando Garrido, Sixto Cámara, ... al nostre país, a més de l’aventura americana del 1848 (amb la familia Rovira el davant), ja a l’any 1846 un grup de cabetians catalans havia establert una comunitat denominada Icària a Sant Martí de Provençals, al Poblenou barceloní d’avui. I sorgiria, també, un notable grup de cabetians entre el món polític, artístic i intel·lectual, amb personalitats com: 

Ceferí  Tresserra, impressor i escriptor, que va participar a la revolució del 1854, militant del Partit Democràtic; el 1858, a Madrid, va fundar amb el mallorquí Antoni Ignasi Cervera una societat secreta seguint el model del “Carbonarisme” italià anomenada “El Falansterio”, que arribà a tenir 80000 afiliats, i que defensava  uns ideals liberals i republicans, amb un govern constitucional. Va ser redactor del periòdic republicà  “La Discusión” i va participar a la Revolució del 1868 (la Gloriosa), que acabaria amb la monarquia borbònica de las reina Isabell II. Durant la I República va arribar a ser Governador civil de Sòria i Àvila.

L’Abdó Terrades, que fou alcalde de Figueres, francmaçó, pioner del republicanisme federal a Espanya, periodista, escriptor i dramaturg, compongué la cançó La Campana (que fou un himne per als republicans catalans del segle XIX)  i escrigué la peça teatral antimonàrquica “Lo rei Micomicó” (per a alguns, un precursor d’en Brecht). Terrades simpatitzà amb l’ideari igualitari d’en Cabet, i va ser el traductor de la seva obra “La història popular de la Revolució francesa (1846); per bé que políticament Terrades fou partidari de l’acció directa i revolucionària. Terrades era com Tresserra un partidari del “Carbonerisme”, arribant a fundar  una societat secreta anomenada “La Societat Patriòtica”, i va fer els primers fulls de propaganda política republicana (els “Papers Terradas”) que després es convertirien en “El Republicano” (1842).

En Francesc  Sunyer i Capdevila, metge nascut a Figueres, influït per les idees socialistes d’en Cabet i de l’anarquisme de Proudhon, fou un republicà radical que participà l’any 1843 amb l’Abdó Terrades en la defensa del castell de Figueres, i en la revolució  de l’any 1854 contra el Leopoldo O’Donnell. Fou un dels signants del “Manifest dels demòcrates espanyols” del 1864 i participar amb en Monturiol i en Clavé en la redacció del “Almanaque Democrático”, el mateix any 1864; com a resposta a un altre almanac de caire conservador i anticomunista fet per l’Ateneu Català. Participa activament a la revolució del 1868, fou diputat a Corts per Girona i va ser escollit alcalde de Barcelona el mateix any. Partidari com Terrades de l’acció directa, instigà i dirigí “l’Alçament federalista  del 1869” a l’Alt Empordà, amb un paper, però,  més que dubtós;  ja que,  després de fer-ne la proclama a Figueres el dia 3 d’octubre, va llicencià la partida a La Jonquera i travessà la frontera cap a un exili que (com ell mateix va dir) li permetés reflexionar sobre el seu fracàs. Detingut passada la frontera  i traslladat a la ciutat de Tours, fou posteriorment amnistiat pel govern provisional del general Serrano, essent protegit pel general Prim. Segons afirmà el mateix Sunyer, de l’anàlisi de l’aixecament va treure la conclusió que no era possible canviar les coses per la via insurreccional i que la única solució era la via pacífica; raons que foren molt controvertides pels seus companys republicans federals, que se sentiren traïts.  El seu radicalisme verbal no es va veure acompanyat sempre, com en el cas d’en Terrades, per la seva actitud formal. Arribà a Ministre d’Ultramar durant la I República.

Inclús personatges  com en Clavé o en Cerdà serien fervents defensors de la utopia icariana d’en Cabet. Així, en Josep Anselm Clavé, es relacionà amb en Monturiol, l’Abdò Terrades, en Joan Tutau, i en Sunyer i Capdevila. Conegut per ser la seva tasca com a divulgador de la cultura popular i els cants corals, hereu de la tradició coral popular de les “caramelles”, va fundar la coral l’Aurora, que després es digué “La Fraternitat” i més tard “Societat Coral Euterpe”,  que volia funcionar com a societat de germanor , resistència i ajuda mútua entre els obrers, a més de la seva finalitat estrictament coral i d’esbarjo.  Alhora, va tenir una intensa activitat política, ja que participà també a les revoltes del 1842 de Barcelona, i a la darrera bullanga, la popularment coneguda com “la Jamància”, el 1843. Detingut i deportat a Madrid el 1867 per les seves activitats polítiques, a l’any 1868 va ser membre de la Junta revolucionària, arribant a ser Governador civil de Castelló i Delegat del govern a Tarragona, en els temps de la I República.

L’Ildefons Cerdà, l’urbanista de la Barcelona contemporània es va relacionar amb Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina. Defensor de les idees progressistes i liberals, militant del sector moderat del republicanisme federal, va ser sensible a les condicions de vida dels treballadors i l’associacionisme obrer. Diputat a Corts el 1850 i comandant d’un batalló de sapadors de la Milícia nacional, va participar a les mobilitzacions de Barcelona de l’any 1855, d’on va ser regidor en dues ocasions, el 1856 (destituït pel general Zapatero) i el 1864. Tornà a ser diputat a Corts a les eleccions del 1871, president de la Diputació de Barcelona el 1873 i va intervenir al moment de la proclamació de l’Estat Català el 1873, de caire federalista i republicà.

La Icària de Sant Matí de Provençals, segons Cerdà
I en Narcís Monturiol, republicà i company d’en Terrades, d’en Sunyer, en Cerdà, en Clavé i en Joan Tutau, i amic del pintor Martí i Alsina, fou inventor i constructor  dels  submarins Ictíneu, un “vaixell-peix”, com l’hi deia ell. Va participar en les revoltes de l’any 1842 i a la “Jamància” del 1843, arribant a ser capità de la milícia popular. Va col·laborar en “El Republicano” (1854) i va fundar el 1847 la primera publicació comunista d’Espanya,  “la Fraternitat”,  en el que va col·laborar també en Clavé, per tal de difondre l’ideari d’en Cabet, del qual va traduir la seva novel·la “Viatge a Icària” al castellà; així com les revistes “La madre de família” (1846) i “El padre de família” (1849), de caire comunista. Va col·laborar per tal que dos catalans poguessin anar de pioners a la colònia de Nauvoo, a Illinois; on ell mateix volia marxar, però que els fets contrarevolucionaris i la repressió per la Vaga general del 1856 li varen impedir. A l’any 1864, publicaria “ l’Almanaque Democràtico”, amb en Clavé i Sunyer i Capdevila. Encara l’any 1873 seria diputat a Corts de la I República per Manresa i director de la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre;  retirant-se finalment a Sant Martí de Provençals, on va morir el 1885.

Tot un seguit de voluntats progressistes que seguien l’estel de la utopia; reformistes algunes, revolucionàries o radicals d’altres. Fets i voluntats que, en el convuls escenari del segle XIX espanyol, no trobarien un terreny apropiat per quallar, degut al caire petit burgés (i sovint paternalista) de les seves opcions i a la relativa indiferència dels obrers catalans, impregnats més per l’ideari anarquista que per les noves idees socialistes que venien d’Europa.

(1)- “El socialismo romántico”, per Sarane Alexandrian
(2)- “Narcís Monturiol”, en El último viaje a Icaria, per Cabetià, 20-01-2010
(3)- “El socialismo de Terrades y el comunismo de Monturiol”, revista Canigó nº 169, Figueres, 1968, per Rafael Torrent