Per les muntanyes de la costa de Begur: del Puig Son Ric al Puig Rodó, passant per sa Tuna

Begur, el castell i la platja de Pals

Sempre que pensem en Begur, pensem en el mar. Associem la idea que hom té del poble de Begur amb el mar d’Aiguablava, de sa Riera, de sa Tuna,  ....;  malgrat tot, Begur és un poble enlairat, gairebé amagat si es mira des del mar; és un poble que s’ha de veure des de terra estant: les millors vistes del poble amb el seu castell,  de les seves torres de defensa, dels seus carrers estrets i del seus teulats rogencs, són sempre les que es poden contemplar des de dalt del propi castell o des de les muntanyes que l’envolten: des del Puig Son Ric o del Puig d’en Malaret, des del Puig Creu d’en Redó, dels Torradors o des del Puig de la Coma,  .... Tot, des de fora estant agafa una perspectiva més fina i encisadora. Per això, i malgrat la bellesa enlluernadora de les seves cales i de la seva costa, jo sempre procuro començar i acabar les caminades que faig pel seus voltants en el mateix poble de Begur; potser és que el meu atavisme de pagès de ciutat em fa que a tota hora vulgui tocar de peus a terra.

Aiguablava i Fornells des del Puig de sa Guàrdia

Un dels itineraris que més m’agrada fer és baixar des del cim de Begur fins a sa Tuna, voltar cap a Aiguafreda i - després de maleir un xic els apartaments de l’antic hotel del Cap sa Sal - tornar a pujar cap a dalt del poble, ja sigui pel camí d'es Quinze, si em ve de gust gaudir de les seves obagues i de la esplèndida vegetació de la riera d’Aiguafreda, farcida de suros i alzines; o, pujant cap el Puig Rodó i el Mirador de la Creu, contemplar la llarga perspectiva sobre la mar blava de la platja de Pals i el Montgrí. Si ensopego un dia clar i assolellat, d’aquells que abunden per l’Empordà després del bufec de la tramuntana, les vistes són una meravella; senzillament, espectaculars: el mar i la plana de Pals i Torroella, el Pirineu Oriental al fons, amb el Canigó, el Puig Neulós, ... i el Puig Paní que s’aboca damunt de la Mediterrània. Començo la marxa a la part alta de Begur, el carrer Josep Silvestre, que enfila cap el Puig Son Ric (1); a mitja pujada i a mà esquerra hi ha un petit parc infantil, on comença el carrer de l’Agustí Marquès i Font, que volta el puig per la banda de tramuntana.  El passeig pel carrer permet veure una panoràmica enlluernadora del poble de Begur, amb els arcs, els badius i les palmeres (ara en perill d’extinció, degut a l’escarabat “picudo”, originari de Nova Zelanda i que pel que sembla va venir a casa nostra des dels països àrabs) de les grans cases construïdes pels indians el segle passat; la platja de Pals, les illes Medes i  l’Estartit. El carrer volta el puig pel cantó d’on bufa la tramuntana  i el gregal fins a trobar el carrer Font de la Salut, que baixa de dalt del Son Ric fins per morir al  camí del Semàfor. De fet, jo el deixo ben aviat, un xic més endavant, just quan el carrer davalla a mà esquerra, i segueixo pel camí de terra que permet el pas cap a les finques que s’aboquen damunt dels penya-segats que miren cap a Fornells i Aiguablava. Al final del carrer s’arriba fins a una mena de mirador natural amb una vista del mar i la costa que sempre em deixa bocabadat: Fornells, Aiguablava i els roquissers de ses Falugues que donen l’entrada cap a Aigua Xelida, amb el cap de Sant Sebastià al fons,  ... i fins on la vista es perd amb el sol de llevant. Un paisatge que impressiona i que no et cansaries mai de contemplar, com segur que fan la mitja dotzena de propietaris que coronen el dalt de la muntanya del Son Ric.

Aquí trobarem el GR que baixa cap a la Platja Fonda, i que, per dalt del serrat, s’encamina cap a la Borna i sa Tuna. Seguint els senyals del GR pel cim de la carena, el camí passa per sota el Puig sa Guardia tot vorejant el fort pendent sobre el mar del Cap de Begur: és un voraviu per sobra de la Illa Negra i la platja i la punta d’es Falcó, i on es port veure, a 150 metres sobre l’espadat d’en Serrallets, les restes d’una construcció inacabada promoguda pel Ministeri de Defensa espanyol a meitat del segle passat, per tal d’ubicar-hi una residència estival pels oficials de la “benemèrita” institució. Afortunadament, va quedar a mig fer. Aquest, però, sempre és un bon lloc per passejar una estona tot parant el sol, per gaudir de la vista, o per trobar-hi espàrrecs salvatges durant els mesos de març i abril. 

Castell de Begur des del camí al Puig d'en Malaret

Arribat a la carretera que, des de Begur, porta cap a la urbanització de la Borna, jo reculo uns 400 metres per l’anomenat pla de Son Ric fins a trobar un camí ben fresat a mà dreta (passat un primer camí que dóna pas a una finca privada) que porta al caminant fins al Puig d’en Malaret. Aquest camí, mica en mica, es va estrenyent fins convertir-se en un petit corriol, que, pocs metres abans del final a mà dreta, dona pas a un abrupte sender que s’enfila per la cresta del roquisser, entre matolls i esbarzers que ens faran un píling si anem amb pantalons curts, per tal d’anar a sortir –després de grimpar una mica-  a la part alta de la urbanització de la Borna. A dalt del puig, s’hi troba un dipòsit d’aigua de boca per a aquest sector: és un dels tants que té, degut a la complexitat orogràfica i a l’abundant presència urbanística, el municipi de Begur. Que jo recordi (i segur que m’han deixo algun) a partir del principal, el de capçalera, que està al Puig Son Ric, hi han dos més de distribució, al mateix puig; aquest de la Borna; un altre prop del Cap sa Sal, a Aiguafreda; un al Coll dels Ocells, sobre sa Tuna; i un dalt de tot d’Aigua Xelida, a tocar el terme de Palafrugell.  Però, no m’entretinc més i segueixo. Baixant pel carrer anomenat del Rec de sa Tuna, a  mà esquerra hi ha unes vistes espectaculars sobre les muntanyes del Son Ric, el son Moles, el Mas Prats i el Puig Creu d’en Redó i, més avall, a la dreta, la vista es troba ara amb el semàfor (el far) i el Cap de Begur, a la dreta, i el mar de ses Falguerines a sota del Puig d’es Cau, al davant. Deixant a banda les edificacions, tot plegat un plaer per l’esperit. En arribar a la cruïlla amb el carrer de ses Falguerines, que va cap el sector de llevant de la Borna, i deixant el propi carrer que baixa cap a sa Tuna, enfilo pel bell mig de les cases del “poblado típico” de la Borna, concretament pel carrer 1 (el del mig, que té una piscina a la dreta de l’entrada ); on, al final, comença un petit corriol que, a mà esquerra, s’enfila cap a la cresta del serrat per tal de contemplar una de les vistes més llargues i boniques que hom pot gaudir a la Costa Brava: a sota, la cala de sa Tuna, el Cap sa Sal i la cala d’Aiguafreda; i al seu darrera, la platja de Pals, les Medes, el Montgrí,  .... La vista impressiona (ara encara més que abans) i la baixada, també. El corriol segueix mig perdut, sempre per dalt de al cresta,  passant pel seu perfil més agosarat, pel damunt de pedres escarpades i escapçades; i es perd i es troba, i es torna a perdre; però el tornem a trobar, sempre per la cresta, ara cap avall, i decantant un xic a la dreta, fins a trobar un sender que ve de la part baixa de la Borna i que va a parar a sa Tuna. Cal anar ben calçat, i estar amatent a les relliscades i a les regirades de turmell, degut a la inestabilitat del terreny.

Aiguafreda i sa Punta entre el Cap sa Sal i la Punta des Plom

Arribats al senyal geodèsic que presideix el turonet que mira cap a la Punta es Plom, la gràcia estar en baixar pel corriol més abrupte que hi ha al darrera, per contemplar els escarpats penya-segats que miren cap el Cap de Begur, i fer una aposta per tal d’endevinar en quin punt relliscarem i tocarem de culs a terra. Ja a baix, un mirador - fet de fa poc per l’Ajuntament de Begur - ens permetrà gaudir sense riscos l’agosarat perfil de la Punta des Plom i de la cala de s’Aixugador, al davant; i del Racó de Llevant, amb les roques de s’Encalladora i de ses Falguerines, mirant a baix a la dreta, i el penya-segat anomenat es Degotís (degut a que durant tot l’any aboca una petita quantitat d’aigua en forma de dutxa, sobre el mar), entre el Puig des Cau  i el Cap de Begur.

 

el semàfor (el far) de Begur

A partir d’aquí, en cinc minuts arribarem a la platja de sa Tuna, un lloc paradisíac on banyar-se si fa bon temps. Sa Tuna és una cala pedrosa, amb molt poca sorra (recorda una mica les cales del Cap de Creus), per la qual cosa l’aigua sempre és neta i transparent. Un plaer per a la vista i pel bany, malgrat la presència de les inevitables embarcacions d’estiueig. Segueixo el contorn de la cala i, per entre les cases que s’aboquen damunt l’aigua, agafo el camí de ronda per seguir cap a Aiguafreda. És un passeig de deu minuts per flairà la salabror de l’aire del mar –en especial els dies de llevant – i fruir d’aquest indret; que, per bé que molt visitat i concorregut a l’estiu, és dels més bonics de la nostra costa: a l’altra banda de la cala hi ha la Punta es Plom, amb les roques i el pas d’es Portell; a prop del nostre roquisser, mirant cap a Aiguafreda, les roques de ses Vaques. Després d’una bona pujada pel camí, reconvertit ara en una bona escala, agafarem el tram final fins a la cala d’Aiguafreda, punt final de la riera que baixa des d’es Quinze de Begur, on encara hi trobarem una font i una taula de pedra amb uns bancs on seure per si es vol fer una bona queixalada. Aiguafreda és un lloc molt freqüentat pels submarinistes que volen fer immersió pels esculls i foraions de ses Negres i de s’Encalladora, i és un bon punt de sortida pels bots, “zodíacs”, caiacs o altres embarcacions petites, ja que l’accés a l’agua és fàcil i permet el seu transport amb vehicle fins a la vora del mar. 

baixant a sa Tuna des de la Borna

Seguint pel camí de ronda, s’arriba en un moment fins a la punta de s’Ullastre, que dona pas cap els apartaments del Cap sa Sal, després de pujar per una llarga escala que permet veure l’embarcador i la Casa dels Pescadors, que amaga l’entrada a una antiga mina de plom, la Mina Francisqueta (2), que explotava un filó d’on s’hi treia galena, pirita, goethita, calcita, baritina i quars.  Arribant a dalt de l’escala, trobem el recinte de l’antic hotel amb l’entrada sempre tancada, cosa que impedeix el pas per gaudir d’aquest  paratge privilegiat (un cop més, la iniciativa privada – en aquest cas, fou la família Andreu (3), propietaris  dels Laboratoris del Dr. Andreu,  qui, l’any 1963, la tingué -  amb el vist i plau de l’administració pública, ocupant tot una bona part de la franja costanera que, òbviament, està dins dels límits de la zona marítima i terrestre) . 

Aiguafreda

No tenim, doncs, més remei que anar a trepitjar una mica d’asfalt i pujar pels carrers de la gran urbanització d’Aiguafreda per seguir el nostre camí cap el Puig Rodó. ..... Passat un dipòsit d’aigua que trobarem a mà esquerra, agafo el carrer S’Antiga cap a dalt a la dreta, com si anés cap a sa Riera, i a dalt de la petita pujada, a mà dreta hi ha el petit Puig Rodó d’Aiguafreda, accessible només des de la banda de ses Negres, donat que l’accés està tallat per les finques privades, i a l’esquerra, s’agafa el carrer d’Aiguafreda  i després, sempre cap a dalt i a la dreta, els carrers de les Medes i el del Puig Rodó, que en poc més de quinze minuts ens condueix fins a dalt de tot del puig, on hi ha l’anomenat “Mirador de la Creu”. La pujada és de bon fer, i permet contemplar unes vistes espectaculars sobre la platja de Pals i el Montgrí. També, permet veure el precari estat de la urbanització d’Aiguafreda, amb els carrers plens de matolls i les faroles trencades: la natura reclama el que és seu; en aquest cas, penso que per sort ja que la urbanització, feta els anys seixanta del segle passat, estava pensada per a 500 habitatges; però, ja sigui pel preu, la mala previsió urbanística o per la cobdícia desmesurada dels promotors, va quedar mig abandonada. I que sigui per molts anys!; encara que,  la “pedra de Sísif” cau i torna a pujar, doncs el propi Ajuntament de Begur i la societat mercantil Ses Negres, des de l’aprovació del planejament del 2003 (4) i malgrat la crisi del totxo, impulsen un projecte (aprovació inicial del 25-01-2011) per urbanitzar el sector de les antigues pedreres de s’Antiga i fer-hi 24 nous habitatges de gama alta (parcel·la mínima de 900 m2): és el sector S-28 Pedrera de s’Antiga. Si mirem, ni que sigui breument, les dades generals de Begur, ens adonarem de l’abast de les bestieses que s’han fet en els darrers anys, i de la fugida endavant que han fet tants i tants municipis per tal de fer de l’urbanisme la seva principal font d’ingressos, en el marc d’una administració local necessitada de recursos econòmics (12-13% sobre el total de l’administració pública). Per exemple, l’any 1991, la població censada de Begur era de 2760 persones (5), que ocupava el 19,96% d’un parc d’habitatges de 4023 unitats. Doncs bé, el Pla general urbanístic –PGMO – del 1989 ja preveia un total de 7365 habitatges en tot el municipi; i en la revisió del 2003, es feia una previsió d’un total de 8291 habitatges, entre el sòl urbà i el programat!.  Créixer en població i en segones residències? Fins a on? Fins quan? Per què? Es podran mantenir i ampliar els serveis públics? Quina serà l’estructura demogràfica? i quina serà la seva base econòmica? ... preguntes sense resposta. Hores d’ara, Begur té una població de 4221 habitants (ha crescut, sobretot, en base a una població sobrevinguda cada cop més envellida: el 1991 hi havia un total de 148 residents estrangers, en tant que el 2011 ja eren 649, en especial dels països de la UE, amb un 42,02% de més de 60 anys) que ocupen 1680 habitatges (32’15%) , sobre un total de 5225. Seguim amb la mateixa pedra a la sabata.

carrer del Puig Rodó, amb el camí a l'esquerra

Bé, em penso que –en el relat - m’he perdut un mica. Després d’arribar al Mirador de la Creu i admirar (encara) el llarg paisatge mediterrani, reculo uns dos-cents metres per tal de trobar un sobtat baixant a l’esquerra, com  a portal d’entrada d’un breu corriol senyalitzat, que en pocs minuts em portarà fins a trobar el camí que, des de dalt de Begur i del Mas d’en Pinc, arriba a la pedrera que abans comentava de s’Antiga. Cap amunt doncs, i en uns vint minuts més s’arriba al vial de circumval·lació de Begur; passant, primer, per dins d’un magre bosc de pins i gaudint -després de sobrepassar el camí a la terrera  de Miramar i l’accés a una estació de telefonia mòbil - d’unes magnífiques vistes sobre el mar de la platja de Pals, amb les Medes al fons, i la cala de sa Riera coronada per les muntanyes del Puig de la Coma, els Torradors i el Puig Major; petits puigs farcits, això sí, per les edificacions de les urbanitzacions del Mas Gispert, es Valls i del Mas Mató.

vista des del Castell

I per bé que, de quan en quan, m’arribo fins a dalt del Castell, on hom pot gaudir de les millors vistes sobre les cases i carrers de Begur, normalment, per anar fins al punt inicial de la marxa, segueixo cap a dins del poble, passant pel Mirador de Sant Ramón, i travessant-lo per la seva espina dorsal més coneguda: els carrers del Castell, de Pi i Ralló i de la Creu. I és que un petit passeig per Begur sempre és un darrer plaer pel caminant.

Fonts:

(1)    - Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

(2)    - Els Minerals de Catalunya, de Josep M. Mata i Perelló

(3)    - El Cap sa Sal, de Javier Ortega

(4)    - Ajuntament de Begur, àrea d’urbanisme

(5)    - Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

El suro i la vida

La vida neix des del fons de la nostra terra don surt el camí

d’on creix el suro que ens dóna la pela i el futur a la gent corrent

que es mou amb estudiada parsimònia al seu costat ombrat

per tal de treure el millor dels seus tresors esplendents

reproduïts vestits vegetals que són part íntima del nostre ésser

de la cultura que ens modifica i ens emmotlla a una manera de fer

de viure i de veure el dies passats sota la seva ombra esquerdissada

que ha fet de nosaltres els primers i autèntics pioners

del treball posat en comú i de la cultura viva del país

en un vell recull de records i del paisatge del que érem

per  després ser com som o volem ser tots plegats avui

el trèiem

el traiem encara

com no podia i com no pot ser d’altra manera

El trèiem  amb delicada ma ornada amb el lleu perfil del tallant

pelant la seva fosca pell per tal de cuidar-la i rentar-la

per tal de bullir-la i fer els nostres millors taps en els temps

en que els amos i els no amos anàvem junts (més o menys)

alhora per fer bona la feina i viure d’ella mateixa

feina per fer-ho bé o com si diguéssim amb art i passió

al costat del bosc i al costat del mar i al costat de la platja

quan anàvem a la barraca de l’Iris a trobar-nos plegats

per fer-la petar i endrapar i brindar i fer festa que ho fos

de manera culta i oberta i democràtica i alegre

per després ser com som o volem ser tots plegats avui

el trèiem

el traiem encara

com no podia i com no pot ser d’altra manera

Perquè nosaltres som fills del mar de la humana gavarra

d’unes gavarres que ens donen nom com les antigues barques de pesca

o els recs i les balmes que condueixen les plujanes aigües

des dels cims d’uns petits pujols que ens assenyalen i coronen

fins a la mar calma de la bella Anfítrite on s’hi aboquen

en la plana o en els immensos roquissers després d’un llarg camí

pel bell mig de la seva  encatifada coberta verda  

plena de pins i de suros i d’escorces i d’arrossars

que alimenten les ones i els peixos i els homes i les dones

i que ens donen la vida que apressadament succeeix

per després ser com som o volem ser tots plegats avui

el trèiem

el traiem encara

com no podia i com no pot ser d’altra manera

La costa de Begur: la costa de les mines

Si diem que la costa del cap de Begur és una de les més salvatges, agrestes, minerals, naturals, belles i braves de tota la Costa Brava, juntament  amb la del cap Norfeu i la del cap de Creus, no descobrirem res de nou: és així des de molt abans que el benvolgut Ferran Agulló bategés el litoral gironí, des de Blanes fins a Port-Bou, com a Costa Brava. Ara bé, el que de ben segur no és tan conegut és que el massís de Begur i la seva costa són un veritable “skarn” (paraulota sueca que fa referència a les zones on les roques contenen una munió de minerals metamorfosats en forma de calcopirita i de magnetita, és a dir en forma de òxids de ferro i sulfats de coure, de plom, ... ); un gegantí roquisser granític i calcari on hi abunda una riquesa mineral fins fa pocs anys explotada.

prespectiva de l'Illa Roja des de Cala Moreta

Com diu el geòleg Jordi Carreras, fent referència a les seves característiques i a la seva explotació: “El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més peculiars a Catalunya .... l’associació de pissarres i gruixudes intercalacions de marbres presenta analogies amb el que aflora a cap Norfeu ... En aquest espai fortament humanitzat molts afloraments han anat desapareixent per l’explotació en pedreres i per efectes de la urbanització ... “ i fent una descripció del efectes d’aquestes formacions minerals sobre l’estructura del paisatge, afegeix : “ les fil·lites generes uns relleus suaus, mentre els carbonats, sovint disposats en gruixudes capes, poden arribar a conformar grans espadats com és el cas del Cap de Begur” (1)

afloraments sobre el camí d'accés a Cala Moreta

El domini del regne mineral es fa evident al poc de trepitjar els corriols, dreceres i camins de la costa begurenca. Així, des de la Platja del Racó, a tocar de la Platja de Pals, fins al Cap de Begur encara hi són presents les restes del que a finals del segle XIX i a principis del segle XX  havien estat veritables explotacions mineres a flor d’aigua, mines que la gent del país explotava en unes condicions difícils i perilloses per tal de guanyar-se les garrofes com fos, en uns moments en que el creixent procés de desenvolupament econòmic i d’industrialització del país exigia tenir a l’abast abundants recursos de matèries primeres, i malgrat que les explotacions fossin petites, precàries i poc rendibles. Aquestes activitats extractives han deixat un empremta encara visible a nivell paisatgístic, alterant la morfologia del litoral en algunes ocasions,  i tot un seguit de topònims que les recorden: al costat de la “platja del Racó”, anant cap al sud i després de la “Punta Espinuda”, es troba “cala Moreta” i la cala de la Illa Roja, on hi havia una mina, avui enfonsada, en el lloc anomenat la Roca Negra.

i la Roca Negra, amb la boca d'extracció sobre la cala de l'Illa Roja 

Sense haver llegit a Stendhal és fàcil endevinar que, efectivament, els colors negre i roig eren i són els predominants en aquest paratge que, avui, està conformat per dues petites cales amb una gran roca vermella al bell mig; dues caletes, però, que durant el segle XIX i fins a mitjans del segle XX no existien, havent-hi en el seu lloc una explotació minera en bona part a l’aire lliure i a tocar de l’aigua que ha canviat completament la fisonomia de la costa, una veritable cantera d’on s’hi treien uns ocres ferruginosos amb goethita, hematites i quars (2). Encara avui, a garbí de la platja, hi ha una boca d’entrada d’extracció de minerals sota la Roca Negra, que serveix d’aixopluc als banyistes en cas de mal temps i per altres feines no tan clares ni netes.

la cova de l'infern sota la Llosa del Fanguejadors

Seguint en direcció al cap de Begur, passada la platja de “Sa Riera”, a la Punta d’en Toni també hi ha dues petites mineralitzacions, encaixades entre els granits i el nivell calcari, de calcopirita, goethita, magnetita, quars, .. que no tenim constància que fossin explotades, tot i que el damunt hi ha un lloc anomenat el Rec i la Llosa dels Fanguejadors, fet que dóna entendre que probablement s’hi fes alguna activitat de neteja de minerals en aquest indret. Després de la "Punta de la Creu", on es pot contemplar un seguit d'afloraments feològics similars als de la Platja del

la Punta d'en Toni

Racó, es troba la zona coneguda com de ses Mines, amb el rec de les Mines i una mena de cala anomenada el Golfet de les Mines, tancada a llevant per el Cap d’es Forn, on hi havia dues antigues mines - que encara avui són prou visibles - que s’explotaven des del mar en unes condicions molt difícils, atesa la bravura que sovint presenten les onades en aquest indret. D’aquestes mines es treia calcopirita, pirita, malaquita, goethita i altres minerals (3). Un cop tancada l’explotació, les bocanes d’entrada foren després utilitzades com a dipòsit pels contrabandistes (4)

boca d'entrada d'una mina al Golfet de les Mines

Diversos noms donen fe de les dificultats que devien trobar els esforçats treballadors que feinejaven en aquest indòmit paratge de la nostra costa, tals com: l’Illa de Mal Entrar, sa Nau Perduda, es Foraió Negat. Seguint la costa, i després de ses Negres i el Cap sa Sal - indrets anomenats així per les pròpies característiques geològiques dels  paratges -,  tot just anant cap a l’entrada de la cala d’Aiguafreda i en un indret conegut com el de ses mines de plom, hi havia una mina coneguda com la Mina Francisqueta, que explotava un filó ben encaixonat  d’on s’hi treia galena, pirita, goethita, calcita, baritina i quars (5)  

Cap d'es Forn, amb l'illa de Mal Entrar

Avui la mina està mig colgada per la construcció en aquest lloc de l’anomenada Casa dels Pescadors del que havia estat l’Hotel Cap sa Sal, avui reconvertit en apartaments de luxe.  A l’altre costat de la badia que corona aquetes dues petites però meravelloses cales d’Aiguafreda i sa Tuna hi ha la coneguda Punta es Plom, amb la cova d’es Plom i ses Pedres Blanques, on hi ha uns filons amb calcita i baritina, encaixonats entre roques calcàries, que contenen calcopirita i malaquita. No cal dir que, també en aquest cas, el nom té veure amb l’activitat extractiva de la mina. A partir d’aquí, i fins el Cap de Begur, la costa es torna encara més alta i escarpada, i el mar més valent i abraonat; s’han acabat les explotacions minerals:  és el sector conegut com s’Encalladora, on dormen impàvides “ses Falguerines" i “ses Roques Altes”, fins arribar a “es Degotis” i a sota el far (conegut com "el Semàfor") del cap del Massís de Begur, ja a més de 100 metres d’alçada sobre el mar, en un penya-segat que en alguns punts té una veritable caiguda a plom (6)

roquisser a sa Nau Perduda

Podem pensar doncs que, les activitats minerals extractives en els seu moment foren prou importants en aquests bells racons de la nostra costa i donaren un treball complementari a la gent de la marina baix empordanesa. Una població que vivia una mica del mar: la pesca i el corall; una mica de l’agricultura, en especial  de la vinya fins a fil·loxera del 1882; i de l‘evolució del sector surer; i que va veure com al llarg del segle XIX molts dels seus fills i filles (més de 500 persones, en una població que no va arribar mai als 2000 residents) marxaven a l’altra banda de l’Atlàntic a fer fortuna. No cal dir que, avui el fenomen turístic ha acabat amb gairebé la totalitat de les activitats minerals del massís de Begur, malgrat que l’explotació de sorreres i àrids continua essent prou important. Sí, podem pensar que avui es viu millor, que afortunadament podem gaudir més del mar, de la costa, del paisatge; però, tot té un preu: tenim una economia molt poc diversificada, poc competitiva i molt especialitzada en el sector turístic i en el de serveis; i a més,  la construcció de les urbanitzacions ha tingut un efecte devastador per al patrimoni miner de Begur i per extensió per a tot el paisatge de la vila i les muntanyes del massís: en especial, les urbanització dels sectors del Mas Gispert, d’es Valls i del Mas Mató han alterat completament la fisonomia de Begur, de manera que la tradicional imatge del poble amb el Castell al capdamunt ha quedat totalment desdibuixada.

el Cap sa Sal, amb la Casa dels Pescadors a tocar l'aigua

A més, també des d’un punt de vista pedagògic, ens trobem davant d’un litoral marí amb un gran interès, doncs els afloraments de la Punta de la Creu i de la Platja del Racó “constitueixen un dels registres essencials per a la comprensió de l’evolució geològica de Catalunya” (7); aquesta mirada pedagògica és perceptible inclús en el propi camí de ronda de sa Riera a la Platja del Racó, on la barana ressegueix el punt de contacte entre el “sòcol constituït per marbres dolomítics massissos” i el nivell de la “cobertura constituïda per sediments en forma d’estrats aglomerats i carbonats grisos” (8)

la Punta es Plom: són visibles les conseqüències de l'activitat extractiva

En qualsevol cas, és una pena que no posem més en valor tota la història econòmica i el patrimoni mineral de una zona del país que, per bé que és coneguda per la bellesa del seu entorn i del seu paisatge, viu d’esquenes al seu passat més recent.

urbanitzacions d'es Valls i Mas Gispert, des del Castell de Begur

(1)    - “Geozona 353, Paleozoic del Massís de Begur”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

(2)    -  “Els minerals de Catalunya”, planes 56 i 57, de Josep M. Mata-Perelló, edició de l’Institut d’Estudis Catalans, 1990

(3)    -  Ibídem “Els minerals de Catalunya”

(4)    -  “Per les muntanyes de Begur”, de Ferran Alsina, revista Gavarres nº 4. Any 2003

(5)    – Ibídem “Els minerals de Catalunya”

(6)    – toponímia de “La Costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Josep Bañeras i Jordi Planas i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

(7)    – “Geozona 352, discordances de la Platja del Racó i de la Punta de la Creu”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

(8)    – Ibídem “Geozona 352, discordances de la Platja del Racó i de la Punta de la Creu”

Al despertar

  

Enlluernat encara amb l’amor d’Afrodita

s’aixeca lentament el vel de la nit quan

amb l’albada Leto queda de nou  endormiscada i

es desperten somnis de tendreses entrellaçades

amb ulls melangiosos que rebutgen la claror i

que s’amaguen davant de la presència d’Hemera

en la enyorança d’uns minuts sempre breus

en la nostàlgia de la joia passada i sentida

en flaixos de llum que espurnegen la vida

en un esmunyedís present que volem fer futur 

en benvingudes a un esperat i desitjat sentir  

En els núvols d’uns pensaments eteris

que s’il·luminen i arrengleren lentament

es conformen unes fràgils paraules mig perdudes

frases que busquen el ritme i la harmonia descriptiva

que s’afanyen per batejar els sentiments

les emocions gaudides en uns pocs mots recuperats

en la gràcia d’uns instants efímers i precisos 

per expressar el desig meu que és el teu plaer

perquè al final de la nit arriba el despertar

de nou el retrobament lúcid i implacable

que ens esperona i ens uneix en nous lligams

                                              

Sentint el suau recorregut de les teves carícies

esmunyit entre l’escalfor dels teus llençols

perseguint la voluntat d’una permanència constant 

amb el record de la suor al front i l’amor al cor

veig un tendre paisatge dibuixat per mans desitjades

segueixo amb anhel la tendra geografia del teu cos

el tacte delicat de la teva pell nacrada

contemplo el perfil agosarat que t’encimbella

que corona les teves desitjades joies amagades

envoltades pel teu perfum assaonat per la brega

somio de nou despert cada dia i avui i sempre

Els camins cap el mar de Begur: el camí de l’Aigua i el camí de les Pedreres

cisterna, pou i safareig a l'inici del camí

Cal agrair a l’Ajuntament de Begur la recuperació del camí de l’Aigua que segueix el curs de la riera que baixa des de Begur fins a la platja de sa Riera. Aquesta ruta era l’antiga via de comunicació entre aquests dos nuclis en un temps on l’entorn rural era molt més habitat i l’activitat agrícola molt més extensa. Comença en una esplanada que es troba a la dreta de sota del Parc de l’Arbreda, en un petit desviament a l’esquerra del camí que, per sota el vial de circumval·lació, arribar fins al carrer Santa Anna de dalt la vila de Begur;  i acaba al molí del mas Mató, ja a baix, a sa Riera. Al principi, el camí segueix el curs del rec des Valls, després el de Santa Reparada i acaba, a la part final, en el rec de sa Riera. Al mateix Parc de l’Arbreda, lloc d’inici del recorregut, hi ha un bon aparcament on es pot deixar el cotxe per tal d’iniciar la ruta.

baixant pel camí sobre el rec

És un camí alegre i bonic de fer a la primavera o a l’estiu, a la tardor o a l’hivern el predomini vegetal hi posa una atmosfera més llòbrega i melangiosa.  En l’indret hi ha una esplèndida comunió de la vegetació, de les pedres de riera i de l’aigua que porta el petit rierol, aconseguint un entorn fresc i ombrívol; un entorn d’allò més agradable per gaudir-ne i per baixar caminant sense preses fins a la cala de sa Riera: tot plegat, en poc més de vint-i-cinc minuts es pot fer el 1,4 quilòmetres del  recorregut. El camí de pujada - per lògica - és més lent de fer i una mica fatigós, però és igualment agradable i bonic, encara que, és clar, els dimonis ja no ens ajuden i amb la pujada les cames han de treballar una mica més. En la vegetació, a la part de dalt, hi predomina el bosc mediterrani d’alzinar i d’alzina surera, al costat d’alguna figuera borda, algun freixe, acompanyats d’una munió de malves i d’esbarzers; i a mesura que anem baixant ens van apareixent noves espècies: els pollancres, els oms, les falgueres, els canyers,  .... És d’agrair doncs que s’hagi recuperat aquest mínim i històric curs fluvial, de la mateixa manera que en el seu moment es va recuperar el camí vell que va fins a Aiguafreda i sa Tuna, o el camí d’es Quinze, davant d’altres indrets del terme municipal de Begur que també es deleixen per ser-ho: quantes plantes de la Riera d’Esclanyà estan desitjant una bona neteja del sotabosc fet malbé pel temps i els seus aliats (de manera especial, pel vent de la tempesta de neu del 9 de març del 2010); i quina pena fa veure el deplorable  estat de conservació de la font i l’entorn de la Riera de Salt-ses-Eugues, a sota mateix de Residencial Begur, avui gairebé impracticable. Potser haurem d’esperar  que el foc restauri el que la mà de l’home (en aquest cas, l’ACA i/o l’Ajuntament de Begur) no ha fet quan tocava.

riera, amb els jardins del Convent

Durant el trajecte hi ha també diversos elements vinculats a la cultura de l’aigua, com ara cisternes, parets seques, pous, safareigs, un forn i fins i tot un molí encara per rehabilitar, que conserva les obertures de sortida d’aigües a la riera, una finestra i els envans interns. I a mig camí trobem l’edifici de l’antic Convent, que data de l’any 1730, fet per l’ordre dels Mínims, segons diu la llegenda popular de la vila, en honor de Santa Reparada, quan uns mariners italians, que portaven la imatge de la verge, varen trobar providencial refugi a la cala de sa Riera, davant d’un fort temporal que amenaçava de fer aigua en la seva embarcació. El Convent, de fa set o vuit anys, ha estat reconvertit en un luxós hotel, amb una piscina i uns jardins situats en unes terrasses vegetals del vessant sud de la urbanització es Valls: el silenci i la tranquil·litat de l’entorn, avui, ja no donen ocasió de resar, però si de passar-hi unes bones i tranquil·les vacances.

barques a sa Riera, amb la casa d'en Xicu Florian al fons

Arribats a la platja de sa Riera, agafarem el camí de ronda que neix al costat  de la zona reservada al Club Naútic i sota de la casa del pescador Xicu Florian (popular personatge begurenc - mort fa pocs anys- famós pel seu saber pescar, la seva parla ben salada, la seva memòria històrica i les simpaties que despertà entre els principals prebosts de l’antic règim franquista, que inclús arribaren a estiuejar a casa seva) i que va fins a ses Negres i el Cap sa Sal, a tocar d’Aiguafreda.  El camí passa per una minúscula cala de sa Riera que mira a ponent - i que permet parar-hi el sol a les tardes d’estiu - anomenada Port des Pi  i segueix el curs de l’astre rei durant el matí. Al girar la Punta d’en Toni, mica en mica, el camí es fa més abrupte, contemplem l’abundós roquisser, la barreja cromàtica del roig, del carbassa, del negre de les pedres que ressegueixen el blau del mar: la Llosa i el Rec dels Fanguejadors, record de quan l’activitat mineral extractiva  era important a la zona, i passa per sobre de la Cova de s’Infern (petit racó de la costa que en dies i moments de mala mar fa por d’estar-hi)  i per sota de les quatre grans finques privades que tenen el privilegi de mirar serenament el mar de la platja Pals i de les illes Medes, fins arribar  mig perdut a la Punta des Pou i el Rec d’en Lero, i el Rec d’en Gara. Roques i més roques que emmarquen un mar molt apreciat pels pescadors de canya, més que no pas pels banyistes (encara que, sovint s’hi poden veure aventurats nadadors i practicants del busseig a pulmó). 

roquisser a la Punta d'en Toni

En arribar al Rec d’en Gara, trobarem el començament del camí de ronda que corona la part inicial de la zona de Reserva Marina de ses Negres; de fet, però, en el nostre itinerari retornarem pel camí esglaonat a la zona urbanitzada, al carrer de s’Antiga. A la mateixa corba del carrer, just quan inicia una forta pujada, neix un camí riera que en cinc minuts ens portarà fina a les antigues Pedreres de s’Antiga, una cantera avui abandonada però que en el seu moment segur que servir per treure-hi  grans blocs de pedres per a la construcció; i és que a Begur, les explotacions minerals han estat sempre una constant. Encara avui, les extraccions d’àrids i de sorra, representen una part important de l’economia d’un municipi que, com tants altres de la nostra costa, va entrar ja fa anys en un procés de terciarització econòmica constant i imparable; amb unes conseqüències  i impactes socials i ambientals greus i contradictoris.

les Pedreres, el final del camí

A la part de dalt i a la dreta de la pedrera, mirant cap a Begur, surt un sender, conegut com a camí de les Pedreres, que amb una mitja horeta llarga ens durà fins a dalt, a la cruïlla de l’entrada a la deixalleria municipal; amb cinc minuts més ja estarem a la cruïlla amb la carretera GIV-6537, just a l’entrada de la vila. A estones la pujada es torna aspre, en moments sembla que vol planejar una mica per després tornar-se a enfilar de manera més decidida; la part inicial és, pel que fa a la vegetació, poc variada: els pins de poca llei i els esbarzers hi predominen abastament. A mitja pujada, a uns deu minuts de la cantera, a mà esquerra trobarem l’inici d’un corriol que en cinc minuts ens portaria fins al carrer del Mirador de la Creu (és una opció recomanable pel que fa a la vista que de la platja de Pals es té des de dalt del Mirador, situat a pocs minuts a la dreta de la cruïlla del corriol amb el carrer). Seguint el camí de les Pedreres, pocs minuts després comença a planejar fins a desembocar en una cruïlla d’on surt un camí a mà esquerra que va fins a unes antenes de telefonia mòbil (que ens recorden  la contemporaneïtat del moment) i un altre a la dreta que retorna cap avall,  a un altre sector urbanitzat de la mateixa s’Antiga. Amb uns quinze minuts més arribarem a dalt de tot, a l’entrada del camí de la deixalleria municipal i al començament del camí d’es Quinze i  de la finca amb torre de defensa coneguda com Mas d’en Pinc, on a la seva època hi havia viscut la Carmen Amaya, i on avui té la seva seu l’Associació naturalista Nereo.

vista de la platja de Pals des del Mirador de Sant Ramón

I ara sí, en pocs minuts ja serem a Begur. Jo recomanaria tornar al punt d’inici, al pàrquing del Parc de l’Arbreda,  passant pel Mirador de Sant Ramón i el centre de la vila de Begur: carrer de Sant Ramón, Pi i Ralló i plaça de la Vila; després, a la dreta pel carrer Sant Pere i la plaça d’en Pella i Forgas, per acabar baixant, un altre cop a la dreta, pel carrer de Campuig fins a la cruïlla amb el carrer Santa Anna, on a mà esquerra trobarem un pas soterrat (per sota la carretera de circumval·lació) que ens permetrà arribar ràpidament a l'aparcament. Pega la pena entretenir-s’hi una mica, ja que el centre de Begur té alguns elements arquitectònics i patrimonials - especialment de l’època en que varen tornar els “indians” - d’un notable interès, com ara: la Torre de Sant Ramón, la Torre d’en Pella i Forgas, la casa d’en Paco Font, la d’en Bonaventura Caner, ...

Torre d'en Pella i Forgas

Haurem fet un passeig d’un parell d’horetes (a tot estirar) que ens deixarà molt bones sensacions: l’aroma humit de la vegetació de la riera, l’aire del mar presidit per les Medes, la remor del constant bateig del roquisser, i sempre, bones vistes, ... i un agradable sabor de boca, un forat al ventre per emplenar, que sempre podrem concretar amb alguna paradeta en algun dels nombrosos bars i tasques de la vila de Begur.

Lliris i gavines

Mireu,  flaireu un pom de lliris marins!

Escolteu, guaiteu un vol d’afamades  gavines!

S’ha tancat el portal de la llarga nit del nostre hivern

l’aroma de l’aire anuncia l’arribada d’un nou temps canicular

del fons de les marítimes dunes de la platja de Pals

els lliris floreixen i treuen els seus caps esplendents

els seus tèpals blancs conformen una ofrena divina

senzills poms per celebrar el retorn de les nimfes enyorades

de les Medes estant un Cavall Bernat encalmat veu eixir el sol

pel cantó de Llevant d’una manera tímida al principi

lluminosa i decidida  ...  després?

Ha nascut un nou temps i desperta el sorral

amb un esclat de llum i perfum vegetal

per l’arena juguen les gavines matineres

mentre els bous dels pescadors van a la feina

en l’escenari  del retorn del color de la llum

en la vida recuperada pels crits dels infants

sota les adultes i despreocupades mirades

els cants de les ones xiuxiuegen pensaments

obnubilats per l’aire – ara - pesat i càlid

joc , treball i amor  ... després?

El sol rogenc es pon (pluja o vent?) pel darrera el Montgrí

a l’hora que cau lentament el teló de la humana tramoia

el mantell de la nit voleia pel damunt del sorral

de la ma del vespertí bany d’Afrodita  de les gavines

moment propici de pau i silenci en el mar?

espurneig de fanals teranyinaires a la foscor

xarxes que paren la trampa de vida per vida

llums i hams perseguint l’anxova o el calamar

delit, trampa, dolor, ... res no canvia al capdavall!

Mireu, flaireu un pom de lliris marins!

Escolteu, guaiteu un vol d’afamades  gavines!

Un record del nostre millor passat: la barraca dels Liris

“ … se acordó por unanimidad hacer todas las gestiones que sean necesarias para evitar la enajenación por parte del Estado de la barraca titulada "Els Liris", sita en la cala "El Portió" de la playa de Tamariu, por caer dentro de la actual limitación de la zona marítimo terrestre. Ccon ello se pretende salvar los intereses económicos de sus propietarios, en número apreciable, y que además en el aspecto turístico se conserve un testimonio de las antiguas modestas barracas de recreo formadas por comunidades de trabajadores del país, nota típica en este sector de la Costa Brava”.  Amb aquesta resolució,  aprovada en el punt 12 de l’Ordre del dia del Ple ordinari del dia 19 de novembre de l’any 1965, presidit per l’alcalde Juan Gich, el consistori de Palafrugell  volia frenar l’aplicació estricte de la Llei de Costes (1).  Per sort, les gestions fetes van reeixir i avui encara podem seguir gaudint d’aquesta antiga “botiga”, que era tal i com li deien els nostres besavis a les populars barraques d’esbarjo de la vila.

I és que l’amenaça de la Llei de Costes s’aplica per barris i per moments. Hi ha circumstàncies que la fan inexplicablement estricte i d’altres en que la laxitud es torna inevitablement mediterrània. Cal recordar la rapidesa en que es van fer retirar totes els “xiringuitos” de la platja de la Barceloneta a la Ciutat Comtal?, que contrasta amb l’afortunada permanència de molts d’altres d’aquest establiments per tot el litoral peninsular. Cal recordar l’intent d’enderroc de les tradicionals barraques de s’Alguer (que afortunadament no es realitzà degut al moment històric, per la mort del dictador Franco) a mitjans dels anys 70 del passat segle?, que hauria de fer pujar els colors de la cara del més pintat, davant  la permissivitat i la permanència de grans finques i establiments particulars situats a toca el mar i en una clara situació d’il·legalitat (el cas de l’hotel de la platja de l’Algarrobico a Carboneras és un exemple actual i punyent; per no parlar de l’Hotel Cap Sa Sal a Aiguafreda, promogut pel Dr.  Andreu a principis dels anys 60 del passat segle). Però, tranquils que, ara, amb la reforma de la Llei de Costes feta pel Partit Popular tot serà legal o legalitzable. Cap problema!, ja que no podem produir millor, o vendre o exportar més mercaderies, vendrem el país, el territori i els seus serveis, vendrem la formació i les persones; i, inclús, la nacionalitat als més rics i poderosos del món.

Com dèiem, tot va per barris. És així que, encara en plena època democràtica, l’abril de l’any 1980 el Ple de l’Ajuntament de Palafrugell es tornava a manifestar en defensa de la permanència de la barraca dels Liris, davant d’una nova ofensiva del Ministeri ; i és que la barraca dels Liris, per a la gent de Palafrugell és quelcom més que una barraca més o menys bonica en una platja emblemàtica de la vila:  és un record viu de l’època en que Palafrugell començava a ser la capital espanyola del Suro, i els seus artesans els seus millors representants. Representants  d’una manera de viure i de fer;  una manera que ha deixat una empremta permanent en el caràcter de la gent de la vila. Com deia l’historiador Jaume Vicens Vives, en un text acrític i una mica massa enlluernat:  “Aquesta prosperitat va donar a la indústria surera un caràcter únic en els anals del treball espanyol del segle XIX: optimista, alegre, democràtic, sense classes. ... una gran comunitat de patrons i obrers, de grans i petits industrials, mantenia una activitat ininterrompuda al llarg de la Costa Brava catalana” (2)

La barraca dels Liris es va construir l’any 1872 per iniciativa  de l’Ignasi Genover Pannon, d’en Josep Llossent Gallart i 16 socis més (socis de la Societat que varen fundar) en un terreny a tocar de l’aigua d’es Portió de Tamariu,  en una petita peça de terra d’aquesta platja, ben bé a  sota la pineda d’en Peya,  que li varen comprar a Josep Barceló per 60 pessetes en monedes d’or,  segons consta en el Registre de la Propietat de Palafrugell, per tal de fer-hi una “botiga d’esbarjo”.  En el Reglament de la Societat, fet el 1884, es feia consta que els socis havien de tenir un gos, que hauria d´estar a disposició de la Societat per tal que els seus membres poguessin anar de cacera, quan convingués. Tota una declaració de principis.

La barraca va ser construïda, doncs, per artesans del sector surer i taper, en una fàbrica d’una sola nau amb volta i amb un altell enfustissat. Hi havia un pou d’aigua dolça i una parra per tenir una bona ombra. El nom de Liris ha estat sempre d’origen controvertit: per a uns, el nom li ve de la pluralitat ideològica dels socis fundadors, i  d’aquí sortiria l’idea de l’arc iris i dels Liris, com a derivació; per altres, diuen, que el nom li ve de la presència entre el socis d’un que es deia Baldiri Llossent, però que tenia de sobrenom el “Liri” (potser era un somniador),  nom que s’utilitzaria per referir-se a la totalitat dels seus acòlits companys de xefles; encara hi han d’altres que diuen que,  el nom ve de les aficions líriques del seus membres (3). El cas és que, sigui quin sigui el seu origen, la major part dels artesans del suro de l’època eren gent alegre i de cançó fàcil, i de pensament lliberal i anticarlista; i tant és així que, a la barraca hi varen posar un retrat del General Espartero, retirat de la política activa des del 1856 però que sempre va gaudir d’una gran popularitat entre els treballadors catalans, malgrat haver bombardejat Barcelona en la crisi del cotó del 1842. El retrat encara presideix el refectori  de la barraca.

Així, el dies de festa, en especial els “Sants Dilluns”, dia que el sector del tap i del suro feia festa a Palafrugell, la botiga funcionava a ple rendiment: uns socis anaven de cacera, altres volien pescar, uns altres s’encarregaven de fer el sofregit de l’arròs, ... i després d’un bon àpat, apa! a cantar i fer gresca: les competicions de cants i de poesia eren habituals. Per exemple, consta que el 1948 es va fer una gran festa amb la participació de la Coral La Taponera, o que, més endavant, l’any 1981 va cantar-hi la Coral Mestre Sirés,  per celebrar el bon port que havien tingut les reclamacions municipals davant de Costes per conservar la barraca. La festa i l’esbarjo han estat sempre el seu ús principal. Concursos de sofregits; de tiberis concrets i monogràfics, com ara un en que es varen menjar més de 100 quilos de faves, com comenta en Josep Castelló en el seu llibre el Perfil de la Costa; arrossades populars; suquets inabastables;  aplecs; ... qualsevol excusa era - és - bona per fer-hi una festa, per ser aprofitada per anar a reposar a la barraca. Però, no només això, el paratge era un lloc de repòs i de recuperació per els treballadors afectats de bronquitis, asma o alveolitis al·lèrgica, afeccions degudes a la respiració de la pols del suro o a la seva manipulació, com comentava M. Arenas  en els seus records de joventut: “llavors la botiga dels Lliris, sota la pineda d’en Peya, exhuberant de regina, i expressa la flaira que alli’s respirava per a curar als qui’s creien tarats dels pulmons” (4); o de festeig de les parelles, com en Josep Pla deia que comentava l’Hermós d’Aigua Gelida en una dels seus viatges per la costa: “qui sap les parelles d’enamorats que hi haurà per allà sota “els Liris? ... no s’hi pot ésser dos cops!” (5) . Paratge i lloc de privilegi que, encara ara, l’Ajuntament utilitza, amb llicència dels socis actuals, per tal de fer presentacions i actes públics, com ara la de la popular i qüestionada campanya gastronòmica de la “Garoinada” , que anualment es celebra a la vila, o les xerrades organitzades a l’estiu, des de fa un parell d’anys, per la Biblioteca municipal. El Liris ha donat i dóna per a molt.

Avui en dia, la “botiga” dels Liris pertanys als hereus de la mateixa Societat fundadora; una trentena de socis que, amb calendari a la ma, es van repartint el seu ús de manera periòdica. De fet, jo,  la primera vegada que vaig anar-hi va ser convidat per un dels socis, el bon amic Joan Aliu, propietari de la Llibreria Mediterrània. Celebràvem el bon treball del nostre grup polític local en la campanya electoral de les municipals de l’any 2003. El dia abans de la trobada, en Xevi Rangel i jo mateix, vàrem preparar un notable i abundant sofregit per fer l’arròs de l’endemà. La ceba va quedar ben caramel·litzada, ja us ho asseguro: en un moment donat, jo li vaig dir  - “Xevi” posa-li una mica més de gas, va! Que no l’acabarem mai aquest sofregit! -  i ell, que amb el cullerot a la ma i amb el seu posat més tranquil, va, em mira, i em diu - “no Toni, no! ben poc a poc, la ceba vol paciència; així es fa un bon sofregit”.  No cal dir que, evidentment, ell tenia raó. La festa de l’endemà va ser molt bonica: els amics, el mar, el cava, les rialles i el vi, i ... l’arròs també, naturalment. Varen venir amics i amigues, coneguts i conegudes de la vila i de fora per compartir plegats la nostra alegria. A més de tota la gent del grup (amb en Medir, l’Esteva, la Nuri, l’Amadeo, ...) que havia participat en la campanya, recordo l’assistència del  polifacètic company i amic Eugeni Prieto, bon sindicalista i millor promotor cultural, amb la Carme, la seva parella; la del diputat Joan Boada i la sena dona, la Montse; la del director de la revista La Factoria, l’irònic periodista i ex-sindicalista del Baix Llobregat, resident  a Colomers, Carlos Navales (mort prematurament  ara fa poc més de dos anys), que va arribar un xic tard acompanyat d’en Josep López (alcalde de Colomers) i la seva dona;  ....  No cal dir-ho, vàrem acabar tard, molt tard; va haver-hi gresca, molta gresca; molts comentaris i discussions, polítiques i no polítiques, moderades i apassionades, va haver-hi de tot; i per uns moments, vàrem reviure la vida dels nostres avantpassats, la seva manera de gaudir de l’oci, de la companyia i de l’amistat, ... no es podia demanar més. Hem de tenir, tindrem segur, “botiga” dels Liris per molts anys.

Per acabar, no m’han puc estar de posar uns petits bocins del poema fet per en Josep Martí i Clarà, en Bepes, que es convertí, acompanyat amb la música d’en Ricard Viladesau, en l’himne dels Liris:

“hem baixat a la mar blava

pels camins de l’amistat

el portal quan s’hi trucava

se’ns ha obert de bat a bat

.....

som hereus de sang molt vella

que tenim sempre al costat

I volem amb sang novella

la mateixa llibertat”

(1)    – revista de Palafrugell, novembre de 1965

(2)    – Història Econòmica d’Espanya, pl. 614, de Jaume Vicens Vives

(3)    – esmentat a “El Portió o la platja de Liris”, de Josep Castelló, a la Revista de Palafrugell  de 1 de gener de 1996.

(4)    – setmanari del Baix Empordà, de 17 de maig de 1914

(5)    - setmanari del Baix Empordà, de 21 de setembre de 1929