talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre, des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dijous, 20 de desembre del 2012

L’edat d’or





el petit horitzó s’esvaeix en la foscor de la història i la distància on
les muntanyes nevades del nostre nord coronen una plana que
mica en mica s’esmuny caient suaument cap un mar esbraonat
des que els vells grecs i els fenicis descendents de Dido arribaren
amb les seva saviesa plena d’art i de lletres per posar preu a les coses
fent que l’interès tornés esclaus als homes i a les dones
d’aquest país com passa també a les altres pàtries alienes
perduts en l’obediència que sempre han tingut en la remor
des dels temps dels silencis inacabables acompanyats de la cridòria
dels maldestres esclafats pel pes de la civilització aconseguida en
una llum esfilagarsada malgrat l’albada que s’acosta després
de la pèrdua del mantell del cel protector sota uns estels infinits
que probablement ja no hi són però que encara ens enlluernen i
ens ensenyen inexistents imatges imposades a major glòria
d’un poder desconegut i sentit a l’hora de posar la pau
en un primer terme de la distància que separa la justícia
de l’obediència que mica en mica s’allunya de nosaltres en
una nova edat d’or enyorada que ens podria fer lliures en
l’esplendor de la  privada i petita cultura comuna on la gent
de tots els racons es troba en la incerta llunyania
per tal de comunicar el que sent i diu a tothom i per tal que
tot ho sigui fent claudicar els que això ho estranyin i no corresponguin
el que cal de la manera més convenient per a la resta ni que sigui
a prop o lluny perquè tot ja s’haurà fet petit i proper i les mans
encerclaran un planeta rodó i petit que només vol sobreviure

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada