El Crit i la Font Morisca: dues cales de llegenda

la costa des de sobre de la cala del Vedell

Jo en dic, baixar al Crit. I és que un dels atractius principals és això, la baixada. La primera vegada que hi vaig baixar, ja fa més de trenta anys, anava amb el meu veí i amic, l’Emiliu Arespa, vell pescador de l’Estartit. Ell em va guià per un territori per a mi encara desconegut, instruint-me amb la seva profunda saviesa i amb el seu amor pel mar i per la natura. Veníem d’Ermedás, a tocar de Palafrugell, i deixàrem  el cotxe el sector del cap Roig de Calella. Passant pel costat del Mas Roqué, arribàrem fins el cim del Puig del Terme, a sobre del Jardí botànic; allà, a mà esquerra, hi ha un corriol que,  passant pel mig de les velles i esventades pinedes, ens va dur fins a sobre de les cales. És una baixada apassionant i relliscosa, amb unes vistes sobre el mar i la costa que s’acosta a la cala del Vedell que enamoren el cor més esmorteït.

cala del Vedell

La primera cala que es troba baixant és la del Vedell. És una cala sense gota de sorra. Tot són rocs, pedres i còdols que s’aboquen sobra un mar poblat també de petits esculls i castellets de colors foscos i rogencs, on en destaca un de més clar que se’l coneix com l’illa Blanca del Vedell.  A un cantó de la cala, es troba una mena de taula rodona, amb un banc i tot, feta amb còdols de la mateixa cala pels membres de la colla de l’associació de la Nyoca, fa més de trenta anys ; i on, encara avui, quan comença a fer bon temps, grups de pescadors aficionats s’hi troben per “fer” quatre garoines i quatre musclos, i la fregida de serrans i julivies. Les panxes  dels comensals, després d’un matí en mar, tenen una voracitat inesgotable. I és que, el peix fet al moment, junt amb un bon pa rodó de Can Baldiri i una mica de cava, o un vi fresquet de l’Empordà, és una temptació massa grossa per qualsevol esperit per migrat que sigui.

Al costat de migjorn de la cala, a l’altra cantó d’un seguit de niells anomenats la Cadena, es troba la cala del Crit, amb tres barraques que actualment estan sota el domini administratiu del senyor Joan Botey de Can Plaja de Fitor, propietari de gairebé tot l’entorn. Les barraques avui estan en molt mal estat de conservació.  Tot i això, de vegades veus alguna família agosarada que s’atreveix a fer-hi  una estada durant alguns dies d’estiu, per tal de gaudir del privilegi de la solitud i la pau de l’entorn, de la remor del mar, el bany matinal i l’oportunitat de pescar algun que altre peixet bocabadat. Si a tot això, s’hi afegeix que les barques no poden entrar-hi pel perill dels esculls i el miracle d’un fons marí meravellós, l’estada a la cala esdevé una experiència inoblidable. Banyar-se al Crit en ple de mes d’agost, un dissabte o un diumenge a les 12 del migdia, amb quatre o cinc banyistes més, despullats o no, amb un tub i unes ulleres d’anar a sota aigua, poc a poc; esquivant les roques i niells, mirant la flora exuberant, les algues, la fauna marina d’oblades, algun sard, algun serrà, ... és un plaer indescriptible que, avui encara, es pot gaudir. Un plaer que cal agrair eternament a la gent de la comarca i de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell que  varen defensar tot l’entorn de la picota del “progrés” malentès que impulsava l’Ajuntament de Mont-ras, a començaments dels anys 80, quan volia modificar les “normes urbanístiques subsidiàries” per tal de permetre la urbanització del paratge i  la construcció d’un port esportiu, en un projecte que, finalment, no va aprovar la comissió d’Urbanisme de la Generalitat. I també, cal agrair l’actuació, a voltes contundent, dels ecologistes de la plataforma Salvem el Crit que, a finals dels anys 90, tornaren a defensar l’entorn de la cala davant dels abusos ambientals comesos pel senyor Joan Lao al fer obres sense permís (amb piscina inclosa) i tallar molts pins i part de la vegetació autòctona a la seva propietat;  la històrica finca de Can Barella,  feta pel Nicholas Woevodski a mitjans del segle passat.

vista general de la cala del Crit i de la cala de la Font Morisca

Al sud del Crit hi ha la minúscula caleta de la Font Morisca, a la qual s’hi accedeix a través d’una petita escletxa a la roca anomenada el Trau. La font avui, per desgràcia, ha desaparegut per efecte de les alteracions produïdes a la mateixa finca de Can Barella, que ha contribuït a assecar-la i a malmenar el delicat perfil del breu penya-segat que la coronava. Una llàstima, perquè malgrat que gairebé mai rajava fa molt poc temps encara s’endevinava la seva presència. De tota manera, un bany a la cala, o parar el sol damunt de les seves roques, és sempre un plaer i una garantia d’intimitat marina absoluta.

cala de la Font Morisca

La cala del Crit i la cala de la Font Morisca són, però, dues cales de llegenda. Una llegenda que es perd en els records de l’imaginari popular, en els temps en que en Barbarroja, en Drugut, en Mulei Hassan, i molts d’altres pirates nord-africans, feinejaven per aquestes aigües occidentals de la Mediterrània per tal de robar tot el que podien als nostres avantpassats, de manera similar al que avui en dia fan les grans empreses multinacionals per tot l’Àfrica. En un article publicat a la Revista de Palafrugell el dia 1 de maig del 1975, titulat “Els pirates a Palafrugell i la seva rodalia”, l’agosarat autor F. concretà la data dels fets, que mirarem de relatar breument, en el dia 13 de setembre del 1693. En canvi, Josep Castelló, en el seu meravellós llibre de l’any 2003 “El perfil de la costa”, fa referència a un escrit d’en F. Mascort sobre aquests fets, publicat a un setmanari del Baix Empordà de l’any 1925, sense atrevir-se a posar-hi una data, ni tan sols aproximada. Entre mig de les dues posicions, en Joan Pla, en el seu llibre “Palafrugell, vida i miracles”, transcriu un article del palafrugellenc Jordi Pujol, publicat a una Revista de Palafrugell de l’any 1962, on es diu que els fets degueren passar molt abans, al voltant del 1597, quan es va demanar permís, segons consta en el Llibre de Privilegis de Palafrugell, per a la construcció de la torre de defensa de Calella.  

cap de Planes i les illes Formigues des del Crit

Més o menys, de produir-se (cosa molt normal a l’època) els fets, haurien pogut anar més o menys així: un vaixell amb pirates algerians va arribar cap el tard a la cala de la font Morisca (amb millor recés que la del Crit), ja sigui per l’estat de la mar, per la boira, per buscar aigua (hi havia la font), per cercar  queviures o per assaltar i robar algun mas proper. A punta de clar, una partida d’homes varen pujar a dalt del penya-segat i veieren un mas propici, el mas de Cas Gall Peric.  Després de malferir els amos i agafar tot el que van poder, prengueren a una noia de la casa (diuen la més rossa, la més bonica de les dues filles) com a captiva. Un cop a baix, de nou a  la cala, com que la noia, en mig de forts crits, oposava una tenaç resistència a ser ultratjada pels pirates (la llegenda diu que va mossegar tan fort com va poder un dit del cabdill dels pirates) fou degollada i morta, allà mateix a la cala, la cala del Crit (el crit de la infortunada noia o del pirata mossegat).

El Crit i la Font Morisca. Dues cales de llegenda, per l’origen del seu nom i per la sublim qualitat de l’entorn i de les seves aigües marines. Qui s’hi vulgui aventurar no en sortirà defraudat.