talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre, des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dijous, 20 de desembre de 2012

Cala Estreta i la seva barraca


Què podria dir jo de cala Estreta? Hom pot voltar i rodar, anar a mars llunyans, a platges precioses arreu del món, i quedar bocabadat per les seves meravelles; però al final, voltant i rodant, tornes a casa; i, si a casa tens unes cales com les que hi ha entre el cap de Begur i La Fosca, doncs, que voleu que us digui!  Cala Estreta és un d’aquests paratges de casa nostre imprescindible. Per a la gent de Palafrugell, Mont-ras i Palamós, és un indret entranyable. És força conegut, però no m’han puc estar d'anar-hi i parlar-ne.
la barraca de cala Estreta

La cala és un dels racons de mar més petits i més bonics que he pogut contemplar i gaudir. És com una piscina oberta al mar per una punta, com un embut (d’aquí li ve el nom d'Estreta) que  mira cap a xaloc. L’aigua va i ve lentament, a poc a poc, gairebé sempre està com un mirall que et crida a mirar-te, a capficar-te sense por en la seva lleu fondària. I és que, a dins de la minúscula caleta el mar li costa molt d’entrar-hi, talment sembla que li té un cert respecte. Per la orientació, per la protecció que li donen les pinedes que l’envolten pel costat de tramuntana, a cala Estreta i a la cala que la segueix, la d’en Remendon, el sol  (i el bany, si es vol) està assegurat la major part dels dies de l’any. Els i les banyistes, de totes les edats i condició, gaudeixen del paratge i del seu mar, molts completament nus, i és que l’indret de fa molts anys és un paradís pels nudistes; i pels no nudistes, també, ja que aquí, en aquest sentit, encara avui el civisme està de moda.
vista de la cala en forma d'embut

Per anar-hi cal anar amb cotxe cap a la cala de Castell. Passat el càmping Benelux, a uns cinc-cents metres,  el camí es divideix: el de la dreta va fins a Castell; el que segueix recte ens conduirà fins el sector de les cales del Cap de Planes, on hi ha cala Estreta. A l’estiu, haurem de deixar el cotxe a l’aparcament de Castell, donat que el camí de les cales i que arriba fins a Calella de Palafrugell està tallat pel risc d’incendis. No té pèrdua, les indicacions són suficients.  La cala té una barraca que en els seu moment fou un refugi pels pescadors.   Sembla ser que la van construir en Florèncio Mayola i en Rossendo Parals, tal i com és ara, l’any 1935; segons consta en una documentació del mateix Mayola, esmentada a la revista Es Còdol del 1 de juny d’aquest any 2012. Però, de fet a l’Arxiu de Palafrugell hi ha documents que parlen de que un tal Bernat Simon, el llunyà any del 1531, al que avui coneixem com cala Estreta hi tenia una “botiga”, és a dir una mena d’estança on els pescadors hi guardaven els estris de pesca. De fet, és lògic, la situació de la cala, una mica a redós i de bon entrar en barca, davant les Illes Formigues i a mig camí entre Calella de Palafrugell i Palamós, era un lloc ideal per reposar els corallers que feinejaven a l’Illa (les Formigues) o per tal que els pescadors anessin a llevar els seus ormeigs de pesca, o, senzillament, per guardar-se de la mar quan feia mal temps. El domini de la barraca corresponia, doncs, a l’Agrupació de pescadors, els quals contribuïen al seu manteniment amb una taxa anual de 15 pessetes. Més endavant, cap els anys 50, amb la motorització de les barques de pesca, decaigué l’ús de la barraca. Aleshores, s’abaixà el preu de la taxa fins a 5 pessetes, mirant de diversificar la seva utilitat. A partir de llavors, l’ús principal passà a ser el de un lloc de xefles, dinars, fregides de peix, festes, cantades i cremats, .... I així s’arribat fins avui, malgrat que pel bon ús de la barraca, ara, roman tancada i cal demanar permís i clau a l’Ajuntament de Palamós, que es qui avui ostenta el seu domini.
vista general de cala Estreta i cala Remendon

Recordo però, que no fa pas gaire temps,  la porta encara era oberta, amb la taula i els bancs per seure, el fogó, les lleixes amb l’ampolla d’oli, la sal, alguns queviures que havien deixat els darrers estadants, una mica de llenya en un cantó per poder fer foc a la llar, ...... feia bo de veure i pensar que vivim en un món culte i civilitzat. Bé les coses sempre canvien, encara que ben mirat, el paratge de mar de cala Estreta i les altres cales que l’acompanyen des de temps immemorial no deu haver canviat massa al llarg dels anys. Avui segueix essent, com ho era en el temps del corallers, un lloc de privilegi a l’abast de tothom.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada