un nou pensament

“hem exagerat lo superflu, i ja no tenim el necessari”
Proudhom

un record

Des del barri de Miraflores de Lima fins a la Bisbal d'Empordà, la vida continua fluint: uns seguint projectes iniciats a primers d'any, altres en noves expectatives per gaudir

un pensament

"Se pierde más tiempo tratando de ganar que aprendiendo a perder con dignidad"
Manuel Vazquez Montalban, el Pianista

tot caminant

A mitja pujada de la carretera que va des de la cala d'Aiguablava cap a Aigua Xelida, i pel bell mig de les restes d'un petit bosc cremat farà mitja dotzena d'anys, accedim al cim de ses Falugues; on en Pella i Forgas ja hi assenyalava una petita cova (que jo, la veritat, no he sabut veure) El paisatge, transformat pel foc i la ma de l'home, ens convida a la reflexió i al silenci. La soletat arreu, el mar immens al davant, el sol inapelable al damunt; al sudest les crestes de la muntanya de Sant Sebastià, i a baix més mar, el mar blau: Aiguablava, es Tramadiu, Aigua Xelida. Pau i silenci.
Des de dalt de tot del pedregar, i en direcció cap el nord, un corriol apareix a voltes per guiar-nos entre les abruptes roques relliscoses del nord del cim, per anar baixant poc a poc, mirant els senyals fets amb pedres apilonades, per tal de trobar una sortida viable en un indret fins fa pocs anys prou inhòspit i on avui algunes finques particulars en prenen posesió.
Encara que amb les cames sovint esgarrinxades i mirant de no caure de cul, hi seguirem anant, pujant per una banda i baixant per l'altra. Malgrat tot.

tal i com ho veig

només un pont ... i una dona,
a sota, el riu, pedregós i lent,
i al fons les muntanyes, el cel, i la vida
que corre i que, per un instant,
aturem

un poema

A voltes


quan la felicitat, a voltes, ve,
tu sempre hi ets
un llamp a l’horitzó que tot ho emplena i enlluerna
un veure-ho tot, un tremolor de les arrels de la terra
i la teva imatge impresa en el blau retaule de la mar i el cel
i el meu caminar indolent i cec, ple de trons que m’acompanyen

quan la felicitat, a voltes, ve,
tu sempre hi ets
una sortida de sol, tot sol, a la Morisca
un reclinar mandrós quan els bufecs de les hores ja s’escolten
i la remor de les onades rellisquen pel tendre perfil de la teva costa
i el meu passeig resseguint el corriol relliscós que baixa cap el Vedell

quan la felicitat, a voltes, ve,
tu sempre hi ets
un capvespre d’hivern, tot sol, a dalt a Sant Sebastià
un estel de llums que tentinegen conformant un exercit inacabable
i un mirar melangiós abastant la immensitat de les teves curtes estones
i la inclement veu dels silencis que coronen els meus pensaments de tardor

quan la felicitat, a voltes, ve,
tu sempre hi ets
un voler sentir la teva veu de florit coratge selvàtic
un voler estar amb els teus ulls aquàtics i plens foc de mitja nit
i amb el rebuf del teu estel, de cometa de dona
i tu, sempre hi ets, et veig arreu, al meu costat, tot sol amb tu